Tots els amors de sempre i el fulgor de les primeres vegades

Barcelona“I va dir la dona: Maleït sigui Amor, que m’assassina”. A Terenci Moix, que era un romàntic incurable i estimava Sant Jordi tant com Sinuhé l’egipci, també li agradava maleir l’amor i desfermar odes passionals i torturades al desamor perpetu. Aquest és l’inici de No digas que fue un sueño, el seu premi Planeta, tal vegada el llibre que més dedicatòries li va fer signar i que va consolidar l’idil·li infinit amb els seus lectors. Ja fa massa anys que Terenci va agafar una drecera imprevista, però Sant Jordi continua sent el dia ideal per entendre i també per desaprendre tantes i tantes coses. Per flairar les aromes paradoxals de la parella, per subscriure enamoraments i contradir els escèptics. O a l’inrevés, esclar.

Sortint de l’esmorzar d’escriptors de l’Hotel Regina, un gracioset disfressat d’irònic li pregunta a sor Lucía Caram si ja li han regalat la rosa. Què els deu haver agafat a alguns per obsessionar-se tant amb la pulsió amorosa de les monges? “Mira, veus allà? Vés a fer-los bromes a aquella parelleta acaramel·lada”, li suggereixo, tot assenyalant Rosa Díez i Pedro J. Ramírez. A pocs metres, a la parada de la Fnac, parlo amb l’Iris, que li vol regar al seu nòvio El amor en los tiempos del cólera. Mirem l’assortiment de llibres però de García Márquez no n’hi ha ni un. Ho trobo estrany. A més a més de lidiar amb una vaga, ¿no han previst la possible demanda de llibres del Nobel colombià? Li pregunto a l’Iris si se’n recorda d’algun passatge de la novel·la que li agradi especialment. I sí: “ Terminaron por conocerse tanto, que antes de los treinta años de casados eran como un mismo ser dividido, y se sentían incómodos por la frecuencia con que se adivinaban el pensamiento sin proponérselo ”.

Passions adolescents

Enfilo pel Raval fins a la plaça de la Biblioteca de Catalunya. Un gos que es diu Lorenzo remena la cua amb desfici. “Això vol dir que el Jan -l’amo del gos- està a punt d’arribar”, m’explica la Nina, la parella del Jan. A la biblioteca és jornada de portes obertes i una tirallonga d’adolescents compleixen el tràmit amb certa desgana. Em fixo en els últims de la fila. Són la Júlia i el Tomi. Discretament s’agafen la mà aliens al xivarri dels companys. La visita els importa un rave. És el seu primer Sant Jordi i tot el fulgor de les primeres vegades s’endevina en el fregadís dels seus malucs quan pugen les escales. Miro de reüll i veig que, efectivament, el Jan ja ha arribat. Porta una rosa per a la Nina i una abraçada per al Lorenzo.

Al carrer Robadors no hi ha parades de roses i llibres. “ Quieres una rosa, corazón? ”, li pregunta una prostituta a un possible client. La poètica del dia es cola per tot arreu. També a la Boqueria, bullici sense fi. Pocs indrets tenen l’estranya personalitat dels bars dels mercats. L’Isaac, un jove James Dean a qui envejo la pressa que té per viure, m’explica que la setmana que ve marxa tres dies a París amb la xicota. Li vull recomanar Midnight in Paris però me n’oblido. Millors consells que Woody Allen no els dóna ningú. A la Rambla, Marilyn saluda la multitud des del balcó del Museu Eròtic i al metro uns músics ambulants toquen Historia de un amor.

Al migdia coincideixo amb dos amics periodistes culturals a qui cada Sant Jordi celebro molt de retrobar. Depèn de l’any estan junts i depèn de l’any no. Enguany, sí. “Aquesta és la bona”, em confirma ell bastant entusiasmat. I me n’alegro. Als Jardinets de Gràcia, a la parada de roses i llibres del Joan, la Laia i l’Edith, fem tertúlia de cinema i rememorem amb la Rita -la mare de l’Edith- el dia en què una altra Rita -la Hayworth- va sortir de la pantalla per quedar-se instal·lada al seu imaginari cinèfil. I penso en la cita incendiària de Terenci, mitòman acèrrim. I a la primera pàgina de No digas que fue un sueño, la dedicatòria: “Al Toni. Amistat sincera. Terenci. Sant Jordi, 1999”.

Escric al Google la cita de García Márquez que abans ha recitat l’Iris. Apareix una pàgina escrita per un entusiasta del llibre. D’entre el desordre, una altra de les cites resulta encara més escaient: “ Los síntomas del amor son los mismos que los del cólera ”. Enamoraments subscrits, escèptics contradits. Missió complerta.