Publicitat
Publicitat

20 ANYS, L'EMPREMTA DE FUSTER

Sense Joan Fuster no s'entenen els últims cinquanta anys de la política valenciana

La consciència que va desvetllar un país

Com serien, avui, el País Valencià -i Catalunya- sense la figura i l'obra de Joan Fuster? Què seria diferent en la nostra realitat política sense la influència de l'intel·lectual de Sueca? Aquests dies, d'obligat recordatori (avui es compleixen vint anys de la seva mort), predomina una certa voluntat d'exalçar el Fuster més literari tot convidant-nos a oblidar, o relegar a un pla secundari, la seva obra política. Però més enllà de la incomoditat que puga causar, oblidar el component polític de Fuster ens faria difícil d'entendre no només el personatge i la seva obra, sinó també els últims cinquanta anys d'història del País Valencià i en certa manera també de Catalunya o, si més no, del catalanisme.

Lògicament, al País Valencià és on l'obra de Fuster ha tingut un impacte més fort perquè plantejà els termes del problema nacional dels valencians. I va posar així la societat valenciana davant d'un mirall que, per a molts, va resultar irritablement incòmode: la crítica a les elits tradicionals valencianes, al provincianisme i la mentalitat sucursalista que dominava el País Valencià dels anys del franquisme fou, per a molts sectors, difícil de digerir i va suscitar reaccions tan virulentes que fins i tot es van materialitzar en bombes a la casa de l'escriptor.

Per contra, en l'oposició al règim franquista el pensament fusterià hi tindria una acollida ben diferent. Fuster, a partir de l'anàlisi històrica i de la problematització d'inèrcies que hom donava per descomptades, va plantejar un projecte modern de País Valencià que suposaria un revulsiu determinant en una societat vençuda i adormida per anys de patiment i misèria. Del valencianisme de preguerra en quedava poca cosa més que alguna tertúlia de cafè i uns pocs cultivadors d'una lírica patriòtica de recorregut limitat.

Enfront d'això, el que va plantejar Fuster era un vincle inevitable entre la modernització de l'estructura social i productiva, el progrés moral i cultural, i la recuperació de la consciència nacional dels valencians. El desvetllament nacional, doncs, no remetia a la nostàlgia d'un passat idealitzat sinó a un projecte col·lectiu de futur. I d'aquesta manera va impregnar bona part de l'oposició que, per bé que amb entusiasme i intensitat variable, va incorporar en el seu programa i pràctica política la qüestió nacional, des del PCE i Comissions Obreres fins al mateix Partit Socialista passant, evidentment, pels nacionalistes.

La generalització de l'ús del terme País Valencià entre les forces progressistes, l'ús normal -i no estrictament folklòric- de la llengua i la consolidació de la normativa d'arrel fabriana en són testimonis.

L'arribada -no exempta de dificultats- de l'autonomia, l'oficialització de la llengua i la seva penetració en el sistema educatiu són les conseqüències més tangibles d'aquesta influència, que es materialitzaria especialment en la llei d'ús i ensenyament del valencià del 1983. De les poques desenes de lletraferits que escrivien en català al País Valencià als milers de ciutadans educats en la llengua pròpia d'ara, hi ha un canvi de gran abast que ha revertit -els més pessimistes dirien que l'ha ajornat un parell de generacions- un procés de substitució lingüística i de despersonalització que s'albirava irreversible.

Un projecte amb dificultats

No es tracta, però, d'idealitzar una realitat aspra i contradictòria. La reacció virulenta de l'anticatalanisme limità i condicionà profundament l'abast de la influència de la idea fusteriana de país, i arrossegà cap al dubte i l'ambigüitat una part de l'esquerra -i també del valencianisme. La centralitat de la llengua en la concepció de la nació que tenia Fuster el portaria, inevitablement, a la idea dels Països Catalans.

La idea d'un espai nacional compartit és central en el plantejament de Fuster, i certament és l'element que ha trobat més dificultats de recepció, al País Valencià i a Catalunya. Ni el catalanisme majoritari ni tampoc bona part del valencianisme ho tenen avui com una de les seves prioritats polítiques.

Els Països Catalans, més enllà del rebuig dels sectors més hostils, estan avui majoritàriament fora de l'agenda política. Només l'independentisme tradicional -representat fonamentalment per ERC i els sectors al voltant de la CUP- fa servir amb normalitat el terme i articula estructures amb voluntat d'aplegar tots els territoris, però fins i tot en aquests casos la dinàmica política quotidiana imposa pràctiques i ritmes diferenciats. La resta del catalanisme passa de puntetes sobre la qüestió, tot i que també des de CiU i d'ICV s'han establert relacions polítiques en aquest àmbit, amb formacions valencianes i balears.

Matisos al 'fracàs' fusterià

Tanmateix, al judici habitualment categòric del fracàs de la idea fusteriana dels Països Catalans cal fer-hi, almenys, dos matisos importants. En primer lloc, que el plantejament fusterià no es correspon amb la simplificació esquemàtica i ahistòrica amb què el representen alguns dels seus detractors.

El 1979, per exemple, Joan Fuster escrivia: "Ara com ara, els Països Catalans, entesos políticament -¿i no hi ha mil maneres d'entendre'ls en un terreny preparatori a la política ?- són una pura il·lusió de l'esperit". I en segon lloc, que en el terreny lingüístic i cultural -que l'intel·lectual de Sueca veia com a preparatori a la política- l'acostament entre els diversos Països Catalans i la formació d'un espai cultural compartit ha fet avenços innegables. Mai com avui la circulació de llibres, música i idees per tot l'àmbit lingüístic havia sigut tan fluïda, malgrat els obstacles polítics i d'estructura de mercat amb què es troba.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT