Publicitat
Publicitat

Fons d'inversió i països rics s'afanyen a comprar terres a l'Àfrica per cultivar-hi aliments i biocombustibles

La cursa per comprar terres de cultiu

El 29 d'abril passat, un grup d'homes armats va assaltar una granja a Etiòpia, a prop de la frontera amb el Sudan del Sud. Abans de fugir van matar un dels treballadors. La granja que van atacar era propietat del milionari de l'Aràbia Saudita Mohammed al-Amudi. Al febrer havia anunciat que volia ampliar les 10.000 hectàrees que dedica al cultiu de l'arròs fins a les 300.000 (l'illa de Mallorca ocupa 360.000 hectàrees), amb l'objectiu d'exportar la producció al seu país d'origen. Les autoritats consideren l'assalt com l'últim d'una sèrie d'incidents que s'han produït a Etiòpia des que el govern va començar a vendre grans extensions de terreny a inversors internacionals interessats a construir-hi granges.

Els plans del govern etíop passen per vendre el 42% de la regió de Gambela. I no és un cas aïllat ni excepcional. La venda o arrendament de terres s'ha convertit en una nova font d'ingressos per als països africans a través de l'explotació dels seus recursos naturals. I com en molts altres casos, la creixent rendibilitat del producte és clau.

Encariment dels aliments

El tret de sortida el va donar l'escalada del preu dels aliments, que s'ha desenvolupat de manera paral·lela a la crisi financera mundial. Amb l'esclat de la crisi, els fons d'inversió van fixar-se en el mercat dels aliments, fins aquell moment força estable. L'arribada de l'especulació va disparar els preus, que en cinc anys van duplicar-se segons l'índex elaborat per la FAO, l'organització pel menjar i l'alimentació de les Nacions Unides. L'escalada va tenir dues conseqüències immediates: a la gent, especialment als habitants dels països més pobres, els sortia cada vegada més car trobar aliments, i produir-ne es va tornar extremadament rendible.

Negocis i seguretat alimentària

Fons d'inversió d'alt risc van veure una oportunitat de negoci: comprar grans extensions de terres fèrtils però poc explotades a l'Àfrica per conrear-les i vendre'n la collita. Allà es van trobar amb altres inversors com empreses públiques xineses, corporacions sud-coreanes o multimilionaris àrabs. L'alt preu dels aliments ja preocupava nombrosos països, que veien com no eren capaços de produir tot el que la seva població menjava i que importar-ho era cada vegada més car.

L'auge dels biocombustibles es va sumar al procés. Només l'any 2009 els inversors estrangers van comprar terres a l'Àfrica equivalents a tota la superfície de França. La Xina, tot i que sol liderar moltes estadístiques, no és el país amb més terres. Tot i la progressiva industrialització, segueix produint bona part dels aliments que consumeix i la seva presència a l'Àfrica se centra en l'extracció de petroli i de minerals. Compta amb mà d'obra de sobres i acostuma a traslladar treballadors xinesos per realitzar els projectes que engega. Segons apunta The Guardian , es calcula que hi ha un milió de treballadors xinesos només a les seves granges africanes.

Milers de desplaçats

Nombroses ONGs van cridar l'atenció sobre aquest fenomen per les conseqüències que tenia en la població. Human Rights Watch denunciava aquest febrer que més de 70.000 persones havien estat obligades a abandonar les seves cases a la regió de Gamela per permetre l'arribada d'empreses estrangeres.

Com a còmplices involuntaris, organitzacions com Friends of Earth assenyalen el Banc Mundial.

L'organisme fa dècades que condiciona les seves ajudes a una progressiva desregularització. Aquesta política ha suposat que molts països tinguin poca legislació per controlar les inversions privades i encara menys lleis que protegeixin els habitants locals. Com explica en un informe d'aquest abril l'Institut Oakland, un centre dels Estats Units, la falta de transparència és la principal característica dels contractes firmats entre governs i inversors internacionals.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT