Una història que no s'ha acabat

Les preguntes

1. Quina vigència té el programa polític de Fuster?
2. En aquests 20 anys els seus postulats han avançat o han retrocedit?
3. Per què han fracassat les opcions pancatalanistes al País Valencià?

Joan Francesc Mira

1. El que es manté vigent 50 anys després és l'actitud de Fuster: la insubornable lleialtat al seu país. L'actitud que el va portar a pensar i a ocupar-se del propi país, de la seva definició nacional, contra el regionalisme espanyolista. Això és el projecte de Joan Fuster: pensar quin país volem, com el definim, i quin futur col·lectiu ens plantegem. I la reflexió ponderada, racional i metòdica per despertar la consciència del seu poble.
2. Més que els postulats ideològics de Fuster, el que ha avançat és la idea d'una certa unitat dels territoris amb una mateixa arrel històrica i cultural, i amb una llengua comuna. Han avançat malgrat la violència anticatalana. Una altra cosa és la concreció dels seus postulats en el camp de les definicions més polítiques. Fuster va definir què imaginava, fins i tot somniava, al marge del que era efectivament realitzable.
3. Potser les afirmacions més radicals no han tingut l'èxit que Fuster esperava; però, per contra (i és un fet molt important), sí que s'ha construït en àmbits socials mínimament formats, llegits i cultes, una consciència d'unitat lingüística i cultural, cosa impensable 50 anys enrere. És admirable com s'ha anat construint això, a pesar d'una llarga història de desconeixement i oblit. De fet, probablement aquesta és la gran derrota de l'anticatalanisme, i ha estat possible gràcies a la magnífica feina d'escoles, mestres, universitats, determinats grups polítics... Tenim molt més del que era realista pensar ara fa 50 anys. I no s'avança més perquè no hi ha la base sociològica necessària. Queda molt camí per recórrer, però la història no s'ha acabat.

Josep-Lluís Carod-Rovira

1. De tot el seu programa, el que està en una situació més complicada és la conversió dels Països Catalans en nació política. Per factors com el caràcter principatinocèntric de la proposta nacional. S'han gastat totes les energies en la batalla simbòlica i no en els elements de quotidianitat i de cohesió socioeconòmica. L'articulació d'Espanya en estat autonòmic ha allunyat la consciència comuna dels tres territoris. L'Estat ha jugat un paper disgregador i manipulador.
2. Han avançat com mai pel que fa a la consciència individual d'espai comú i s'han compartit elements que, com deia Fuster, no és que siguin iguals, és que són els mateixos. Grans autors de fora del Principat formen part de la cultura catalana amb tota naturalitat. No ha avançat, en canvi, la capacitat d'articular seriosament mesures comunes a partir dels elements comuns. S'han comès errors polítics importants. A Catalunya sovint s'ha actuat amb poca intel·ligència amb els altres territoris. És responsabilitat d'alguns partits, però també de les entitats culturals.
3. Quan ERC va plantejar la implantació a País Valencià i les Balears hi vaig estar en contra. En els territoris amb baixa consciència nacional cal un front comú amb opcions ja existents. Hi ha hagut més patriotisme que ciència. En el terreny econòmic i quotidià, la gent percep que tenim problemes comuns (els peatges, el corredor mediterrani, el dèficit d'inversions, el dèficit fiscal...). La realitat es va imposant. Igual que la independència arribarà malgrat molts independentistes, els Països Catalans s'articularan malgrat molts defensors dels Països Catalans.

Damià Pons

1. Al meu parer, el projecte polític de Fuster encara és substancialment vàlid: la racionalitat històrica, la rellevància del fet lingüístic com a determinant de la identitat col·lectiva, el rebuig d'aquell regionalisme que accepta la despersonalització lingüística i cultural i la subordinació a l'estat nació de matriu castellana, la concepció de la valencianitat com l'expressió territorialitzada de la catalanitat... Tanmateix, a partir de Fuster, les organitzacions majoritàries del valencianisme i del mallorquinisme polític han orientat el projecte cap a uns objectius més viables i igualment alliberadors des del punt de vista nacional: les terres de llengua catalana són una nació cultural i cada un dels territoris és una nació política.
2. Crec que, malgrat tot, s'ha avançat. Ara bé, a diferència del que ha passat a Catalunya, al País Valencià i a les Balears hem pogut constatar que les institucions d'autogovern no necessàriament treballen a favor de la identitat del país, ans al contrari, que poden ser poca cosa més que la coartada perquè el nacionalisme espanyol de sempre tengui una aparença de més legitimitat per dur a terme el projecte assimilacionista.
3. És ben cert que ha fracassat aquell pancatalanisme que ha estat incapaç de tenir sentit de la realitat. Que ha cregut que una consigna simplificadora o la importació d'unes sigles podria conformar la voluntat d'una societat tan complexa com la dels valencians. Contràriament, a mi em sembla que al País Valencià dels últims cinquanta anys hi ha abundants fets que demostren l'èxit d'aquell moviment que Fuster va contribuir a enfortir.