Sense immigrants no seríem ni la meitat

Catalunya ha estat terra d’immigrants des de sempre. Sense remuntar-se al segle XVI, quan hi va haver una gran immigració d’occitans i gascons, queda clar al llarg de tot el segle XX que la gran part del creixement del país es deu a la immigració, ja que Catalunya ha tingut durant aquest període una de les natalitats més baixes del món. Segons explica Anna Cabré a l’article Immigració i estat de benestar, publicat el 2001, abans de l’última gran migració internacional, el que ella denomina “sistema català de reproducció” s’ha caracteritzat per una societat que econòmicament i socialment es basa a confiar que sempre hi haurà immigrants que, atrets per la promesa d’un futur progrés social, arribaran quan es necessiti mà d’obra barata. Segons els càlculs de Cabré, la població catalana de l’any 2000 no hauria superat els 2,4 milions de persones si es tingués en compte només el creixement natural (mortalitat i fecunditat) de la població que hi havia el 1900. Les principals onades migratòries van tenir la punta entre els anys 1916 i 1920, entre el 1966 i el 1970, i, finalment, entre el 2001 i el 2005.

Clica sobre les imatges per ampliar els gràfics