La llei de partits, serveix per a l'extrema dreta?

Arran de la irrupció d'una quinzena d'ultradretans a l'acte institucional que la Generalitat va organitzar a la llibreria Blanquerna de Madrid, han estat moltes les veus que s'han alçat demanant l'aplicació de l'anomenada llei de partits als grupuscles d'extrema dreta que operen a l'Estat. El debat, més enllà de l'escenificació ultra de l'11 de setembre a la capital, s'ha accentuat després de la detenció de la cúpula dirigent del partit neonazi grec Alba Daurada de resultes de l'assassinat de l'activista Pavlos Fyssas.

Les imatges de l'escarni dels ultradretans van generar una alarma social i institucional certament paradoxal, sobretot tenint en compte com des de fa més de dues dècades se succeeixen fets similars, i fins i tot més greus, arreu del país. Sense anar més lluny, enguany s'han complert 20 anys de l'assassinat del jove valencià Guillem Agulló, un crim comès precisament per un militant d'Alianza Nacional (AN), una de les formacions que van prendre part en la ràtzia a la llibreria. Sorprèn que ara, de sobte, els partits s'afanyin a actuar quan aquests grups porten més de dos decennis intimidant i agredint tot aquell que discrepa del seu ideari.

Però no totes les víctimes són iguals. Al país hel·lè el govern presidit per Samaràs ha actuat després que fos assassinat un jove grec, no quan es denunciaven les contínues agressions dels escamots dels camises negres del partit liderat per Nikólaos Michaloliakos contra immigrants o militants d'esquerres. Aquí ha sigut necessari que els ultradretans assetgessin diputats perquè el debat sobre les pràctiques violentes dels grupuscles neofeixistes hagi trobat cabuda en l'agenda política i també en la judicatura. No debades la Fiscalia del Tribunal Suprem ha obert diligències informatives processals contra AN, i ha atès així la petició per carta que Gaspar Llamazares va fer a la Fiscalia General de l'Estat, en què demanava la il·legalització d'aquesta formació, alguns dels membres de la qual van participar en la calculada ràtzia a la llibreria madrilenya.

Prohibir partits com AN o altres de similars, com Democracia Nacional, La Falange i España 2000, amb les seves particulars divergències, provocaria la cohesió de l'extrema dreta espanyola, actualment en procés de confluència-supervivència. A més, abocaria els seus militants a la clandestinitat i els atorgaria una rellevància que ara no tenen. En aquest sentit trobem un exemple en el judici al llibreter neonazi Pedro Varela, expresident de la desapareguda Cedade. El seu judici mediàtic el va situar en el primer pla de l'actualitat, quan l'organització feia anys que no existia i l'exdirigent regentava una botiga per a nostàlgics, i va dotar d'altaveus les tesis negacionistes que proclamen la no existència de l'Holocaust. Des d'aleshores Varela s'ha convertit en un símbol per al neonazisme a escala internacional, en una "víctima" que suscita campanyes de suport i solidaritat arreu del món.

Prudència per sobre de tot

Per tant, cal ser prudents a l'hora d'abordar el fenomen de l'extrema dreta i el populisme dretà des dels àmbits polític i judicial. Com assenyala encertadament l'historiador Xavier Casals, "les idees només es poden combatre amb idees, encara que això ens desagradi". Cal evitar, com ha succeït a Grècia, que la ciutadania percebi certa connivència entre les forces policials i els neofeixistes. Més enllà d'operatius grandiloqüents provocats per les urgències del moment, cal una bastir una estratègia inequívoca que eviti convertir uns grupuscles minoritaris en uns dels actors principals d'aquesta segona Transició que estem vivint.