BarcelonaÚltima manifestació multitudinària abans del nou 9-N i en Tomàs Molina, amb l’ajuda dels sediciosos meteoròlegs de TV3, ens ha posat un dia d’estiu i vermut perquè se’ns reveli el secret dels tres mesos. Som a la plaça de Catalunya per mesurar l’estat d’ànim de la grada independentista després d’aquesta setmana de Dragon Khan emocional. El groc és guanyador de bon començament. Els qui es van comprar la samarreta de la Via Catalana l’any passat ja la van reaprofitar per a la V aquesta Diada i avui en trauran rendiment per tercer cop. Allò tan nostrat d’aprofitar. De seguida es percep l’estat d’ànim de la grada, que ha substituït el clàssic “in, in-de, in-de-pen-dèn-ci-a” per crits en favor de la “u-ni-tat”. La majoria de les pancartes reclamen reconstruir la porcellana trencada. “Exigim unitat”, “9-N junts”, “Volem unitat d’acció” o “El poble camina, polítics seguiu-lo” en són exemples. Curiosament, una part s’han fet al revers dels rètols que indicaven el tram de la V gegant. Això ens demostra novament que els catalans som molt d’aprofitar, que l’ANC i l’Òmnium hi tenen alguna cosa a veure i que ni reciclant s’ha aconseguit que Joan Herrera, el líder d’ICV, vingui.
En Samu Kallioinen és finès i en Marius Wagner és alemany. Tots dos estan fent un Erasmus a Madrid i se’ls ha acudit expandir els tentacles a Barcelona aquest cap de setmana. En Samu sap que hi ha un problema amb “la cultura, la llengua i l’economia”, però es mostra neutral entre les dues parts, mentre que en Marius troba “paradoxal” que calgui el permís de Madrid per obtenir la independència. Uns metres més enllà la Roser Burillo, tarragonina i de la Colla Jove, es manifesta “molt optimista” tot i el “cabreig i disgust” pel trencament de la unitat. Llueix un mocador groc amb el lema “Vull tocar el cel”, acció castellera al·legòrica de fa uns dies.
Rakosnik, equipada de groc
Queda poc per començar i la presidenta Helena Rakosnik és al davant de la fila zero flanquejada per Ferran Mascarell i el dissenyador Juste de Nin. S’ha presentat a la concentració equipada: samarreta i motxilla grogues, dues polseres de la senyera i rellotge groc. Miro de provocar mal rotllo preguntant si és la instigadora de les metàfores nàutiques del president i em respon que “ell solet té l’esperit mariner de la família”. Quan intento valorar la qualitat de les metàfores irromp el defensa central Mascarell: “M’agradaria veure quines fas tu!”, m’etziba. Tocat i enfonsat. Busco refugi als braços de la Núria Feliu, que ha vingut perquè “les nenes ens han dit que ara toca venir aquí”. Les “nenes” són les presidentes de l’ANC i d’Òmnium, dues de les tres Catalines, en llenguatge del Polònia. La Feliu reclama “una llista unitària com cal” i posa en circulació una nova metàfora, en aquest cas alimentària: “La setmana passada només hi havia el rovell i avui ens sobra clara per tots els costats”.
Comença l’acte amb la lectura de la declaració de sobirania i el poema Ara mateix amb l’acompanyament musical de Lluís Llach estil -perdonin l’heretgia- piano-bar. Llach només té un foli manuscrit de repertori. Cal un grafòleg i un cert coneixement musical per entendre’l: “Raimon, Isaac (re menor), Bonet, Pi de la Serra, Marina (mi, la, mi, re, do, re, mi, la), Sisa, Paco o Ovidi” hi apareixen. Per als discursos de les presidentes la imatge és el missatge: tota la junta d’Òmnium i de l’ANC de fons recreant la unitat perduda, un faristol i dues estelades (la groga i la blava) presidint l’escenari. Casals centra -“Anirem al 9-N, ara la Carme us ho explicarà”- i Forcadell remata amb l’exigència d’eleccions abans de tres mesos. Casals aprofita la presència de Llach per assegurar que ens mantindrem “tossudament alçats” i recorda l’esforç realitzat amb les Corrandes dels Manel -“Ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí”.
Posats a fer referències musicals, hi afegeixo un fragment de Preferiria no fer-ho, d’Els Amics de les Arts per a administrar millor l’esforç. La cançó avisa que “no va més lluny qui més es cansa”.
