La idea que la política pateix una corrupció gairebé total té un ampli consens a casa nostra. De raons (o casos) no en falten: Pretòria, Palau, Pallerols, Maquillatge, Scala, Brugal, ITV, Gürtel... són alguns dels casos que han aparegut als titulars en els últims mesos. Les enquestes que van apareixent no fan més que confirmar que la percepció ciutadana de la política és de corrupció generalitzada. ¿El poder corromp i no s'hi pot fer res, tal com diria Lord Acton i repetiria el líder d'Unió Josep A. Duran i Lleida? Potser sí, però mentre que en alguns països occidentals la plaga s'ha aconseguit controlar amb relatiu èxit, a l'estat espanyol la corrupció és un fenomen que lamentablement encara entra massa sovint en l'ordre del dia. En efecte, com informa l'ONG Transparency Internacional en el seu informe del 2012, entre els estats d'Europa Occidental, Espanya registra l'índex de transparència més baix, només per davant de Grècia, Itàlia i Portugal. Amb tot, si es fa la comparació, Espanya ocupa el lloc 35 d'una llista de 176 estats, liderada per Dinamarca, Finlàndia i Nova Zelanda i amb Somàlia i Corea del Nord a la cua.
Centrem-nos, però, en el cas català: què en pensem de la corrupció? Per respondre a aquesta pregunta disposem de l'informe La corrupció a Catalunya: percepcions i actituds ciutadanes, elaborat a finals de l'any 2010 per l'Oficina d'Antifrau de Catalunya. S'hi mostra que el 60,5% dels catalans consideraven que a Catalunya hi havia molta o bastanta corrupció. Pràcticament vuit de cada deu ciutadans afirmaven que el problema de la corrupció era molt o bastant greu, i set de cada deu que no es destinaven prou recursos a fer-hi front.
Menys corruptes que a l'Estat
En comparació amb els nivells de corrupció de la resta de l'Estat, el 47% dels catalans consideraven que la corrupció de Catalunya era equivalent, per bé que un 40,5% afirmaven que a Catalunya era menor. En perspectiva temporal, l'any 2010 el 54% dels catalans consideraven que la corrupció havia augmentat, i fins a un 69% creien que els recursos que es destinaven a lluitar contra aquest fenomen eren insuficients. Preguntats sobre la relació entre política i corrupció, els resultats encara eren més decebedors. D'entre les principals institucions del país, els ciutadans consideren que on la corrupció està més estesa és dins dels partits polítics (85%), per sobre de les entitats financeres (69,4%) i dels ajuntaments (65,4%). Només un 5% dels catalans afirmen que votarien el seu partit independentment dels casos de corrupció en què hagués estat involucrat. De la resta, un 40% votarien un altre partit, mentre que un 27% no votarien i un 37% ho farien en blanc.
I heus aquí una curiosa paradoxa. Malgrat l'afirmació rotunda que no es votarien els polítics corruptes, el cas és que una bona part surten reelegits. De fet, segons un estudi de la Fundación Alternativas en les passades eleccions municipals del 2011, 40 dels 69 alcaldes acusats de corrupció a l'Estat van revalidar el seu mandat, una taxa de reelecció del 59% que mostra només un tímid càstig als corruptes en comparació amb la taxa de reelecció dels alcaldes no corruptes, que és del 66%. Tanmateix, segons la mateixa Fundació, quan la corrupció pot revertir positivament en el benestar econòmic dels ciutadans, el votant no només castiga sinó que premia les pràctiques poc transparents.
Incredulitat davant l'evidència
¿Però hi ha altres motius que porten els votants a no penalitzar els corruptes? ¿Es tracta només d'una empipada momentània? La ciència política ha estudiat a bastament aquest fenomen. En múltiples democràcies s'ha demostrat que el votant té tendència a creure's especialment els casos de corrupció que afecten els partits pels quals no té simpatia, mentre que acostuma a infravalorar o fins i tot negar els casos de corrupció que afecten el propi partit. La comparació també és un argument que permet girar la vista a l'evidència: "El teu partit està embrancat en casos de corrupció, però el rival encara ho està més". Malgrat que els ciutadans reconeixen l'abast i la gravetat del fenomen i estan disposats a deixar de votar partits amb corruptes a les seves files, el cinisme i l'existència d'informació confusa i contradictòria fan molt difícil la desitjada rendició de comptes. Així mateix, la dificultat per atribuir la responsabilitat a un únic individu o partit també dificulta el càstig. Finalment, la falta d'alternatives partidistes que puguin satisfer l'elector també expliquen en bona mesura el perquè de la continuïtat dels polítics embrancats en casos de corrupció.
Tot plegat ens porta a una vella història: a curt termini, els escàndols de corrupció difícilment penalitzen. Només ajuden a estendre una densa taca de sospita molt difícil de netejar.
