HISTORIADOR DE LA UBFa uns anys va fer fortuna l'expressió "Catalunya, la fàbrica d'Espanya", que volia sintetitzar el paper preponderant de la industrialització catalana en el context espanyol. I industrialització, al segle XIX, volia dir modernitat. Efectivament, Catalunya era la fàbrica d'Espanya, però poca cosa comparada amb les zones més desenvolupades d'Europa.
Una cosa semblant va passar amb l'esport: si comparem l'empenta catalana en l'arrencada de l'esport modern amb el que succeïa a Espanya, naturalment l'esport català sobresortia de forma claríssima. Ara bé, si ens ho mirem amb més perspectiva, davant d'un mapa d'Europa, veiem fàcilment que si l'esport modern és un senyal més de la modernitat, els països del sud d'Europa no podien ser històricament els pioners. En tot cas, en societats com la catalana el més important era l'empenta d'una minoria per introduir l'esport per equiparar-nos a un nord "desvetllat i feliç", com diria el poeta. Per això l'arrencada esportiva catalana va ser lenta i dificultosa, com la de tota l'Europa mediterrània.
Explico això per superar un cert cofoisme consistent a ser els "primers d'Espanya" i resituar el paper de l'esport català en el context europeu que li correspon. Si ens fixem en els Jocs Olímpics hem de tenir en compte que els catalans vam estar presents per primer cop en la segona edició, el 1900 a París, però només amb cinc remers, i que la segona participació no va ser fins al 1920, als Jocs d'Anvers. És a dir, que vam faltar als Jocs del 1904, 1908 i 1912. Certament, en els del 1920 es va produir una primera eclosió, amb tres atletes, tres futbolistes i deu nedadors, a més d'un tirador i un tennista.
Ser-hi ja era un èxit
En aquella època ser-hi present ja era tot un èxit, al marge del resultat que s'obtingués, però l'empenta esportiva era molt limitada: hi havia poquíssims practicants, i lògicament els resultats eren pobres. De fet, la batalla de l'esport català era existir basant-se en l'extraordinari voluntarisme d'uns pocs entusiastes. El procés avançava lentament, però la postguerra i el franquisme el van frenar en sec. Els èxits de l'hoquei patins als anys cinquanta eren una gran excepció, de la mateixa manera que el futbol no va començar a donar alegries europees fins a la Copa Llatina. Igual que l'organització dels Jocs del Mediterrani del 1955, que no eren altra cosa que el succedani d'uns Jocs Olímpics que semblaven inassolibles, tot i l'esforç que s'havia fet en les candidatures del 1924 i 1936. El repte tornava a ser la pura supervivència, i de fet fins al 1960 no es va produir un èxit col·lectiu rellevant, amb la medalla de bronze de l'hoquei als Jocs de Roma, justament l'any en què tothom havia posat les esperances en el malauradament desaparegut Joaquim Blume.
Jordi Llopart
El panorama va canviar radicalment a partir de la dècada de 1980. Catalunya començava a ser una potència esportiva, però no només per les victòries que arribarien, sinó perquè anava eixamplant el gruix de practicants, perquè l'educació física a les escoles començava a ser una realitat general, i perquè el país engegava un sòlid pla d'instal·lacions esportives. Tot això encara no podia donar resultats immediats, però als Jocs de Moscou Jordi Llopart va assolir la primera medalla individual d'un atleta català als jocs. Era un pas de gegant, que es va veure completat per la medalla d'argent de l'equip d'hoquei (que no havia repetit des del 1960) i la medalla d'or de Miquel Noguer en vela. Els èxits es van consolidar, i la gran eclosió es produí el 1992: dues medalles en atletisme, la participació de quatre jugadors en la selecció espanyola de futbol, quatre noies amb la medalla d'or de l'hoquei femení, la medalla d'argent del waterpolo, dues medalles d'argent en tennis i una medalla d'argent en vela. Des d'aleshores l'esport català no ha deixat de millorar, i el que és més important és que malgrat la imatge preponderantment abocada al futbol, creix i millora en moltes disciplines diferents, de forma diversificada. Avui sí, Catalunya és una potència esportiva, per volum de practicants, de clubs i d'instal·lacions, i evidentment, també de resultats.
