El País Valencià va demanar ahir el rescat al govern espanyol. És dur admetre-ho, i ho serà més quan li arribi el torn a Catalunya, però és millor no camuflar la realitat. Sobretot perquè només ens enganyaríem a nosaltres mateixos: els inversors tenen molt clar que si una administració és insolvent per si sola i necessita assistència financera externa, està sent rescatada.
La Generalitat valenciana està en una situació d'il·liquiditat , és a dir, de falta de diners. I per això necessita que una instància superior (l'Estat) la rescati. Si no, faria fallida. "Si la Generalitat valenciana fos una empresa, demanaria el concurs de creditors", apunta Juan Ignacio Sanz, professor de Finances d'Esade. Mariano Rajoy va amagar fins a l'extrem (i la hilaritat) la paraula rescat substituint-la per l'eufemisme línia de crèdit . Però no són el mateix. Una administració sempre obté finançament pels seus propis mitjans, negociant directament amb els inversors, els bancs o els mercats de deute. Però quan ja no pot aconseguir que ningú li presti diners en cap format (siguin crèdits, lletres del Tresor o bons patriòtics) el següent pas és la fallida. L'Estat encara pot vendre deute i per això s'aferra a dir que no ha demanat cap rescat. Però el País Valencià ja no té com finançar-se. L'única solució que li queda és demanar un rescat i/o impagar els deutes que té (fer una quitança). Que quedi clar que aquesta última opció no s'ha plantejat mai.
Ser un país rescatat és un estigma difícil de treure's de sobre, igual que tenir els bons qualificats de porqueria per les agències de ràting (com és el cas del País Valencià i Catalunya, entre d'altres). Però no hi ha més remei que admetre-ho i posar-se a treballar, començant des de zero si cal. O des de més avall.
