El president de “la feina ben feta”. El dirigent que a ulls de molts ciutadans tenia -més enllà de discrepàncies polítiques i d’actuacions concretes- una aurèola d’autoritat moral. El polític que va posar les bases de la Catalunya autonòmica i democràtica. El patriarca convertit en un referent oracular. L’home conscient d’haver escrit una pàgina de la història. Tot això de cop ahir es va col·lapsar amb una confessió personal que embruta tota una trajectòria i, sobretot, que decebrà tantes i tantes persones.
Durant els 23 anys que va ser president de la Generalitat, i els transcorreguts des d’aleshores, Jordi Pujol va disposar de diners familiars a l’estranger, no regularitzats. Un frau fiscal sorprenent per dues raons: per l’absoluta manca d’exemplaritat i pel risc d’haver-lo mantingut tant temps en una figura com ell. Ara, acorralat pels escàndols dels fills, fa mea culpa i demana públicament perdó. Pot ser llegit com un sacrifici més per al país, però un sacrifici que arriba molt tard, massa tard.
