Fem el tió perquè funciona molt

UN DELS MOMENTS emocionants del Nadal a casa és el tió. Una tradició que de nen no tenia, que he recuperat de pare. Per què? Doncs sobretot sobretot perquè funciona. D’entrada, si aconsegueixes atipar un tronc uns dies amb mandarines i a canvi et caga regals, seria estrany renunciar-hi. Però no només el mecanisme és infal·lible. Funciona també perquè és bonic i genera una relació afectuosa, uns dies que el tens allà i la canalla n’està pendent. Cada matí quan apareixen les peles de la fruita i es confirma que el seu aparell digestiu està en marxa és tota una alegria. Funciona, en tercer lloc, perquè el fet que sigui un tronc el manté arrelat, ens fa tocar a tots de peus a terra. Ningú no espera que d’allà sota en surtin productes molt grans o sofisticats. Se celebren amb eufòria les llaminadures, i quan apareix roba d’hivern s’entén perfectament. Algú que necessita una manta ja es veu que té les seves prioritats clares: mitjons, bufandes, pijames... La màgia del tió, que és impressionant i inexplicable, és també d’estar per casa, és modesta. No és aquella dels Reis, que també acabaran venint, que semblen no tenir límits. Potser és aquest aspecte el que més m’enamora del tió, que sigui un ésser màgic però amb les seves limitacions. Ens il·lusiona, ens fa somiar, però també ens fa entendre que ell arriba allà on arriba i no li pots demanar més. Queda només per resoldre la contradicció entre l’afecte immens que genera des que té cara i barretina i el fet d’haver-li de pegar. Però vaja, noto que, com que a casa es porta tan i tan bé, cada any els copets que rep són més suaus. Aprofitem el seu cos robust com aquell que toca la bateria per acompanyar el ritme de la cançó. I funciona.