Diumenge al migdia TVE connectava amb Pamplona per retransmetre el txupinazo inicial de les festes de Sant Fermí. La presentadora Elena Sánchez presentava els reporters parant especial atenció en el que era a peu de plaça. “ Es José Carlos Fernández y viene de Sevil la. Es el más valiente ”. Li donava pas com si fos un participant d’un concurs. Especificar que ve des de l’altra punta de la Península reforçava la sensació de fins a quin punt era insòlita allà la seva presència. Sánchez l’elogiava per compensar-li les ja tradicionals vexacions a les quals sotmeten cada any el periodista de TVE que envien a la plaça. Un home, esclar. Perquè a una dona li tocarien els pits, i això sí que no. El noi començava a fer la seva retransmissió i en pocs segons ja li tiraven vi pel cap, li saltaven a sobre, li posaven una bufanda mullada al coll, li eixugaven la cara a la força amb la bufanda de manera maldestre... El noi reia feliç per haver estat l’escollit. Els seus minuts de glòria. La feina que explicarà als seus néts. La presentadora, de blanc impol·lut i còmoda des del seu balcó, l’ajudava: “ Tú eres un gran profesional. Te hemos visto en muchísimas coberturas hasta ahora. ¿Sabes a lo que te vas a enfrentar, verdad? ” El reporter, amb la cara regalimant i la samarreta amarada de vi responia: “ Sí. Y nos están tratando genial ”. Elena Sánchez el compadia: “ Juan Carlos, ¡mantén la sonrisa! ¡Pobre! ” En la següent connexió el noi intentava parlar mentre un brètol li posava una síndria buida al cap, com si fos un barret. El vi que li van abocar per sobre no li permetia ni obrir els ulls. Deia obvietats per demostrar que resistia estoicament. El que era important, més que el contingut, era exposar-se a càmera sent vilipendiat. Al seu voltant la gent cantava “Lolololo” i cridava “ ¡Mama, te quiero! ” La presentadora li donava lliçons: “ Eres un gran profesional, Juan Carlos, porque te caiga lo que te caiga sigues transmitiendo sensaciones. Pero tú tienes el micro. Pon la alcachofa y que hable uno... ” El reporter estava tan perjudicat que realització el va deixar de mostrar i enfocava els balcons. La presentadora continuava lloant les excel·lències del reporter humiliat: “ Cabeza la que tiene Juan Carlos para seguir transmitiendo datos en las condiciones en las que está ”. Uns corren davant dels toros i el reporter agraït és vexat per la multitud com cada any. La feina és la feina i s’ha de fer amb alegria. D’això no en va parlar Hemingway, però per sort la tele pública també sap com perpetuar la identitat cultural i convertir la gamberrada i la degradació professional en folklore.
