Una vegada més, l’entrevista de Fàtima Pocapena amb el seu marit Colau Arguimbau havia acabat en fracàs. N’Arguimbau considerava que els presumptes èxits obtinguts per la seva esposa, després d’haver incorporat al Museu de Relíquies de la Pàtria una tíbia de Ramon Llull i el cuir cabellut de Guifré el Pilós, eren una falsificació pura i simple de la història de la nació catalana. No se’n refiava, en Colau Arguimbau, ni dels historiadors ni dels poetes, que no feien més que embullar la troca i retardar el moment culminant de l’alliberament dels Països Catalans lliures i socialistes. Per això, també, feia vint anys que vivia reclòs al seu paller de Santanyí, mig a les fosques i envoltat de cagallons de rata. Calia que algú com ell continués donant exemple al país.
-No m’ho crec -va ser el succint comentari amb el qual Colau Arguimbau va corroborar una irresoluble divisió de parers amb la seva dona.
Fàtima Pocapena es va engolir les llàgrimes i va sortir del paller abans que el seu disgust fos massa evident. Va deixar enrere el marit, va conduir fins a Campos, va entrar a la pastisseria de can Pomar i va demanar un cafè amb llet amb una coca bamba, que era el que prenia sempre que necessitava ofegar d’alguna manera les penes que li procurava l’heroi del seu home.
Quan ja s’acabava les últimes engrunes de la coca bamba, va tenir una idea. Va buscar un nom a la llista de contactes del seu mòbil de feina: Norbert Bolós, historiador.
-Sí? -va contestar de seguida la veu embarbussada d’en Bolós, que feia noranta-sis hores que s’estava al costat del telèfon, esperant la trucada de Fàtima Pocapena.
-Tenies raó -es va limitar a constatar ella-. Es tracta de Ramon Llull i de Guifré el Pilós. Ets un crac de la historiografia alternativa, Norbert. Compta amb la cobertura del Museu de Relíquies de la Pàtria, reunim-nos aviat per definir l’estratègia de comunicació.
Norbert Bolós no es podia creure el que estava sentint. Va deixar fins i tot de banda el Kinder Bueno que tenia a punt per sopar:
-Fàtima, sabia que podia comptar amb tu! -l’emoció li omplia la veu de mocs-. Recordes que et vaig comentar que sospitava que els Rolling Stones en realitat són de Gavà? Em penso que tinc les proves per demostrar-ho.
-No ens desviem de la qüestió que ens ocupa -va respondre Fàtima Pocapena, seriosa-. Parlem d’en Ramon i d’en Guifré. Em penso que tant tu com jo tenim molt a guanyar.
-Fet! -va exclamar Norbert Bolós. I, per milionèsima vegada, va preguntar-: T’agradaria que sopéssim junts, Fàtima?
-I tant -va respondre ella, empassant-se un principi de nàusea.
