ELS POCAPENA
Efímers 19/08/2014

Una trucada de matinada

i
Sebastià Alzamora
2 min

Com que aquests capítols s’emeten en horari infantil, ometrem els detalls de la nit en què Fàtima Pocapena i l’historiador Norbert Bolós se’n varen anar al llit. N’hi haurà prou de consignar que, a Norbert Bolós, la ingesta dels productes del frankfurt del Poble-sec on havien sopat li va ocasionar una mena de tap intestinal que es va alliberar en el moment més fatídic. La resta de la nit, la va passar Fàtima Pocapena intentant netejar la seva superfície corporal: una missió gairebé impossible, per altra banda, en un lavabo com el de l’apartament d’en Bolós, on el color de les rajoles havia quedat sepultat sota diverses capes geològiques de verrim. Tanmateix, ella es va aplicar en la tasca, i a força de treballar amb un fregall d’alumini i una ampolla sencera de Pato WC (l’únic producte higiènic que va trobar en tota la casa), va aconseguir recuperar un aspecte aproximadament humà, mentre l’historiador Norbert Bolós roncava amb estrèpit.

-Me’n vaig -va anunciar ella, acabant de compondre’s la roba.

-Grumpf -va respondre des del llit Norbert Bolós, amb un so que tant podia ser un grunyit com una flatulència.

Quan va sortir al carrer i va respirar l’aire altament pol·lucionat de la nit estiuenca barcelonina, Fàtima Pocapena va considerar els avantatges del que acabava d’obtenir. A canvi d’aquella trobada inqualificable, l’historiador Norbert Bolós havia signat un document que l’acreditava a ella, Fàtima Pocapena, directora del Museu de les Relíquies de la Pàtria, com a responsable única i directa de la descoberta de la tíbia de Ramon Llull i del cuir cabellut de Guifré el Pelós. Havia estat repugnant, però havia valgut la pena. Adéu, Norbert Bolós. Hola, futur brillant com a historiadora de renom internacional, que li proporcionaria fama i diners i li permetria escapar de l’entorn dels Pocapena, la seva mai prou execrada família.

Eren les cinc de la matinada; aviat sortiria el sol. Va treure l’iPhone de la bossa i va trucar:

-Digau? -va murmurar la veu del seu marit, Colau Arguimbau.

-Colau! -va esbufegar Fàtima, emocionada-. Que bé que em vas permetre posar-te un telèfon al paller. Gràcies per contestar, estimat.

-Ho he fet sense voler -va respondre ell, malhumorat.

-Ja ho sé, amor. Però escolta’m. Estic en un moment molt important de la meva vida. No de la meva, vull dir de la nostra. És necessari que surtis del paller, agafis un avió i vinguis a Barcelona. Comença una nova era.

-I el meu exili interior? -va preguntar Colau Arguimbau.

-Hem canviat de cicle, estimat -va respondre ella-. Aquí seràs més útil a la pàtria, la llengua i la cultura. T’ho prometo, Colau!

stats