Avui que tot el món parla de Tunísia, nosaltres els volem parlar d’un tunisià. Es deia, Mohamed Bouazizi. Venia fruita amb un carro, en un mercat. Tenia 26 anys.
El 4 de gener del 2011 es va plantar davant de l'ajuntament de Sidi Bouzid, una ciutat del centre de Tunis, es va tirar un bidó de gasolina per damunt i es va calar foc. Ja no podia més. Havia lluitat molt de temps perquè les autoritats locals li concedissin el dret per vendre al carrer, però quan un agent de policia li va confiscar el carro per enèsima vegada, no ho va poder suportar. Al seu poble era habitual que la policia entrés als mercats i s’emportés menjar sense pagar.
Es va cremar en protesta pel tracte rebut per la policia, les condicions econòmiques i la corrupció institucional. Las seva mort va desencadenar la revolució a Tunísia i posteriorment a tota la franja del nord d'Àfrica fins a provocar la fugida del dictador Ben Alí, que havia dominat el país amb mà de ferro durant 23 anys. A Bouazizi el van anomenar 'el pare de la revolució de Tunísia', el 'màrtir que va venir amb la primavera', la Primavera Àrab.
És molt important que no oblidem el venedor de fruita. Les històries dels països no parlen gairebé mai de la gent del carrer amb noms i cognoms, quan de fet és la situació de la gent del carrer amb noms i cognoms, frustracions i esperances, la que acaba determinant la història del país.
A les darreres dècades, Tunísia ha estat una esperança assassinada. Va viure 22 anys sota la dictadura de Ben Ali. Va viure la Primavera ara fa quatre anys, és l’únic país que ha celebrat eleccions lliures, autènticament lliures, després de la Primavera Àrab, i ahir un grup sense identificar però prou criminal per ser qualificat de terrorista, va tornar a intentar matar l’esperança, atacant primer el Parlament i disparant contra gent indefensa, a la caça del turista. El cop és brutal.
A l’economia, perquè Tunísia menja en part del turisme.
A la democràcia, perquè l’atac d’ahir serveix d’excusa perfecta als que voldrien que tornés una dictadura. No és una simple frase. Ara fa 12 anys vaig conèixer i entrevistar a TV3 la periodista i activista Sihem Bensedrine. Ahir va declarar a l’ARA: “Al darrere d’aquest atac hi ha els que no volen que Tunísia acabi amb èxit la seva transició. Estem aterrits per la mort d’innocents i per l’atac directe a l’espai que simbolitza la sobirania popular. Sabem que la temptació policial és recurrent a Tunísia i que ens queda molt per fer, però Tunísia ja ha traspassat algunes barreres i el poble no permetrà que tornem enrere”.
Tant de bo. En una anàlisi que firma avui la cap de món àrab de l’Institut d’Estudis de la Mediterrània, Tunísia té una societat civil compromesa, joves mobilitzats i manifestacions quan la transició perilla. I afegeix que el terrorisme s’alimenta de la fragilitat i de la falta d’esperances, i que el terrorisme té por de la democràcia perquè podria ser el seu certificat de defunció.
Sovint els analistes subratllen que el nord d’Àfrica és una bomba demogràfica: als anys vuitanta i noranta, una dona del món àrab nord-africà tenia sis fills de mitjana. Ara aquests joves tenen trenta anys o menys. No tenen feina. Són milions de joves connectats per internet amb el món, que comparen la misèria de la seva existència amb una vida plena d’oportunitats al nord i es pregunten per què no és possible tenir futur a casa. Que, com cantava Raimon, exigeixen les coses que els han negat.
Tunísia, el món àrab, però també l’Àsia o Amèrica Llatina, és ple de venedors de fruita amb el carret. Són gent que lluiten per tenir una esperança. I els terroristes d’ahir o les dictadures d’abans d’ahir si revelen alguna cosa és que el pitjor crim que es pot cometre és assassinar l’esperança, l’esperança de tot un poble, sí, però sobre tot, l’esperança de la joventut. Per això és fonamental treballar amb els joves allà i aquí, per això, tots aquells que com el Casal del Raval a Barcelona s’ocupen de la dignitat dels joves, cada dia, mereixen la nostra admiració i suport. I Tunísia mereix tota la nostra solidaritat.
