Els valents

He vingut a Palma amb un objectiu clar: visitar la catedral de Mallorca i, en concret, copsar l’obra de l’artista Miquel Barceló Artigues (Felanitx, 1957), o més ben dit, la famosa reforma que el mallorquí va portar a terme a la capella de Sant Pere, també dita del Santíssim. Quina polèmica! Em va entusiasmar (la polèmica i la discussió al voltant del tema, vull dir). L’obra, que es va inaugurar el 2007, no l’he vista directament fins ara. És veritat que arribo intoxicat per l’allau d’informació i opinions que el farciment ceràmic de Barceló va provocar en el seu moment. També és cert que l’arrebossat de la superfície renovada de la capella, quan el veus per primera vegada, és immens, impacta; i també és immensa la superfície treballada, perquè estem parlant d’una creació de tres-cents metres quadrats. Si això no s’ha vist, és difícil d’imaginar.

La intervenció visionària de Barceló recobreix la quasi totalitat dels murs de la capella gòtica, situada a la capçalera de la catedral. Però el quid de la qüestió és la il·luminació que provoquen els vitralls, que són cinc, de dotze metres d’altura: provoquen una llum fosca -quines coses!- i ajuden a la idea trencadora de Barceló: la no-llum dels vitralls permet aconseguir l’objectiu simbòlic del fons marí, de la llum marina, que s’integra en l’espai gòtic, amb tremolors d’aigua. Som a dintre el mar, sota les aigües. Quina idea tan tremenda, al·lot! L’obra de Barceló representa l’eucaristia a través de la multiplicació dels pans i els peixos, que són per tot arreu; diverses criatures de la fauna marina que treuen el cap des de les profunditats murals de la capella i de la catedral, que queda emmarcada per les noces de Canà al voltant del Crist ressuscitat. No és estrany que l’obra del mallorquí s’hagi convertit en atractiu turístic.

M’ha tocat fer la visita darrere d’un matrimoni de Girona, que també han vingut expressament, pel que sembla; per Barceló i per prendre el sol. Estan negres. Són la típica parella catalana, tocats i posats, que van per tot arreu de bracet, com un equip inseparable de figures de porcellana. S’ho van mirant tot amb ull crític, amb un gran interès. Pel que diuen i anomenen, són religiosos i practicants, i comenten: “Això que ha fet aquest xicot [referint-se a Barceló] és curiós”. El problema arriba quan se’ns ajunta una altra parella, també catalans, que no sé ubicar. Són més joves, d’uns cinquanta anys, i la noia és com un cavallot. “Això és una merda -deixa anar-, aquí algú ens està prenent el pèl; és el mateix que amb els pintors abstractes, ens prenen el pèl”. La contundència literal de la noia, que va amb un xicot tot gros, de panxa cervesera i de conjunt amb ella, amb una samarreta negra que diu “Harley Davidson” -un tipus de parella també bastant típica- fa que el matrimoni tocat i posat de Girona s’indigni. Els de Girona segueixen contemplant els pans i els peixos, però el to agressiu dels Harley els ha tallat. I també refermar-se en la idea que Barceló ha aconseguit algun fet que se’ns escapa, que no sabem valorar. Barceló provoca sentiments de tots colors, i ens agradi o no, la discussió, momentàniament, té lloc sota l’aigua, dins del mar.

L’atractiu artístic de la capella renovada també és tècnic. El cobriment de la part inferior està fet amb ceràmica pintada. Es va elaborar al llarg de cinc anys, en el taller d’un ceramista italià que es diu Vincenzo Santoriello, a Vietri sul Mare -el nom té la seva conya-, a tocar de Nàpols. Les obres de Barceló són laborioses, rumiades, portades a terme amb una estratègia que en realitat és molt primmirada. La destrucció de la capella del Santíssim que hi havia abans per posar-hi aquesta altra de tan impactant, amb la també renovada representació de Crist, va ser motiu d’una polèmica forta. La foscor dels vitralls també. En aquest país, ens agrada criticar. De fet, és l’esport nacional. És el país dels criticaires. Però sempre, sempre, hi ha algú que sap veure-hi més enllà. M’ha fet gràcia la reacció del senyor de Girona, cap al final. S’ha assegurat que la noia Harley el sentia, i llavors ha dit: “Doncs a mi em sembla que en Barceló és valent”.