M’ho va explicar una carnissera fa molts anys. Quan anava a la cambra frigorífica a especejar, hi entrava amb un impermeable per evitar acabar xopa. Cada tall que feia a la carn per separar les peces provocava una pluja del líquid que havia servit per engreixar les bèsties abans d’anar a l’escorxador. Als consumidors, en canvi, el que ens plovia era el frau de pagar aigua a preu de carn i vaca vella a preu de carn de bou. La crisi de les vaques boges va servir per acabar amb una estafa que va durar anys gràcies a les pràctiques delictives dels productors, a la permissivitat de l’administració i al silenci còmplice dels carnissers, a qui els clients feia anys que explicaven que quan posaven el bistec a la paella 1) es reduïa a la meitat i 2) excretava tanta aigua que quedava bullit.
L’1 d’agost del 1999 la Unió Europea va aixecar l’embargament a la carn de vacum britànica després de tres anys de suspensió causada per l’encefalopatia espongiforme, coneguda popularment com el mal de les vaques boges. Certament el nom no va ajudar gaire la indústria càrnia i l’alarma no va ser proporcional als casos haguts a casa nostra, però és que el desori era monumental. La crisi ens va permetre saber que alimentaven els animals amb pinso que contenia restes d’altres animals, alguns malalts, i amb despulles de peix. Vaja, que, per abaratir costos, els grangers van convertir vaques i vedells en caníbals. Un cop va passar tot, la bona notícia va ser l’augment de la qualitat de la carn. I, sobretot, que ara ja és possible menjar un bistec a la planxa i no bullit amb la seva pròpia aigua.
