Publicitat
Publicitat

LALLAMBREGADA

Per fi vam veure-li la cara a Podem

Ahir era el dia per veure-li la cara al fenomen que les enquestes situen com a quarta força al Parlament i que rebenta pronòstics a les generals. Doncs bé, es notava que el públic de pavelló de la Vall d’Hebron, ple a vessar i amb centenars de persones al carrer, era d’esquerres, però (i per entendre’ns) no era tan uniforme com el d’un acte del PSC o d’ICV. Hi havia progres i el que abans en deien obrers, gent gran però també jove i, sobretot, no era públic funcionarial. M’explico (o ho intento). Els aparells dels partits obliguen els militants a omplir actes que, si no, estarien buits. Per tant, els mítings són un ritual monòton, en què tot ja està vist i escoltat. Toca anar-hi, aplaudir i, quan enfoca la tele, toca moure la bandereta que el partit et deixa a la cadira. A l’acte de Podem, en canvi, la il·lusió no era oficial ni postissa. Vista l’estètica, anem al contingut.

Pablo Iglesias va entrar com una estrella de rock i, conscient d’on li ve la fama, va barrejar referències a Eduardo Inda i Alfonso Rojo amb injeccions d’autoestima a un auditori molt tip de la corrupció i que crida coses com “ el pueblo unido jamás será vencido ”. Iglesias els diu que ells són més i que poden aconseguir-ho. Aconseguir què? Canviar el món. Reivindica Vázquez Montalbán, i quan esmenta Artur Mas, el cas Palau i els comptes a Suïssa provoca la gran xiulada del matí. En el tema nacional fa un Messi i regateja tots els presents (i els no presents també) i diu sense dir-ho del tot que la cosa seria una Espanya plurinacional. Feta com? Bé, per a qui canviarà el món, la resta és morralla, no?

Més continguts de