21/12/2014

Per fi vam veure-li la cara a Podem

2 min

Ahir era el dia per veure-li la cara al fenomen que les enquestes situen com a quarta força al Parlament i que rebenta pronòstics a les generals. Doncs bé, es notava que el públic de pavelló de la Vall d’Hebron, ple a vessar i amb centenars de persones al carrer, era d’esquerres, però (i per entendre’ns) no era tan uniforme com el d’un acte del PSC o d’ICV. Hi havia progres i el que abans en deien obrers, gent gran però també jove i, sobretot, no era públic funcionarial. M’explico (o ho intento). Els aparells dels partits obliguen els militants a omplir actes que, si no, estarien buits. Per tant, els mítings són un ritual monòton, en què tot ja està vist i escoltat. Toca anar-hi, aplaudir i, quan enfoca la tele, toca moure la bandereta que el partit et deixa a la cadira. A l’acte de Podem, en canvi, la il·lusió no era oficial ni postissa. Vista l’estètica, anem al contingut.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Pablo Iglesias va entrar com una estrella de rock i, conscient d’on li ve la fama, va barrejar referències a Eduardo Inda i Alfonso Rojo amb injeccions d’autoestima a un auditori molt tip de la corrupció i que crida coses com “ el pueblo unido jamás será vencido ”. Iglesias els diu que ells són més i que poden aconseguir-ho. Aconseguir què? Canviar el món. Reivindica Vázquez Montalbán, i quan esmenta Artur Mas, el cas Palau i els comptes a Suïssa provoca la gran xiulada del matí. En el tema nacional fa un Messi i regateja tots els presents (i els no presents també) i diu sense dir-ho del tot que la cosa seria una Espanya plurinacional. Feta com? Bé, per a qui canviarà el món, la resta és morralla, no?

stats