L’àvia Mercè va consultar els resultats de l’enquesta dominical als lectors de l’ARA i de l’ARA Balears i va comprovar que milions de persones clamaven perquè li comprés un escalèxtric al seu nét, l’hereu Elies Pocapena, sota el pretext que al xaval, als seus trenta-cinc anys, li faltava carinyo.
-El que li falta a aquest pallús és intel·ligència i vergonya -va dictaminar, mentre s’empassava el darrer glop de la ginebra Lobster’s premium especial.
De cop sobtat es va moure una ventada al seu voltant, que li va descambuixar el monyo. La cornucòpia que decorava la llar de foc es va desplaçar com si tingués vida pròpia, els llums es van encendre i apagar tres vegades, i la cara del rocker Loquillo es va aparèixer momentàniament a l’etiqueta de la botella de ginebra. Això volia dir que s’apareixia el fantasma del seu marit, l’Eudald, que com sempre estava d’un humor pèssim.
-Però dona -va xiular l’espectre, amb veu d’ultratomba-, que no veus que et prenen el pèl?
-Ai, Eudald -va respondre l’anciana-. ¿No tens una manera menys enfarfegosa de fer-te notar? En vida ja eres un remugaire, però d’ençà que ets mort no hi ha qui t’aguanti.
-L’Elies t’ha fotut cent vuitanta mil euros -es va limitar a informar la veu de l’altre món.
-Cent vuitanta mil euros? Però què dius? -es va escandalitzar l’àvia.
-Com ho sents. Esclar, amb els teus cent sis anys i com que et passes el dia borratxa ni t’adones del que et fan signar.
-Escolta, maco, a veure si ens entenem -es va enfadar ella-: borratxa puc ser-ho, però vella no. Parla per tu, que has passat molt més anys a l’altre barri que no pas en aquest, i que em vas deixar vídua i embarassada en plena guerra.
-Sí -va ulular l’ectoplasma-, però també t’ho vaig deixar tot ben arreglat. I ara vas tu i et fons la meva herència en aquest tocacampanes del nostre nét. Per tu faràs, Mercè, però que sàpigues que, per culpa teva, als llimbs tots s’enfoten de mi i em tracten de calçasses.
Hi va haver una altra regolfada d’aire i l’espectre va desaparèixer tan bruscament com havia arribat. L’àvia Mercè va quedar trasbalsada i confusa. Per refer-se, va cridar el Romualdo per ordenar-li que anés al colmado del poble a comprar-li una nova botella de Lobster’s, encara que fos de la barata. Però el fàmul va comparèixer amb una altra novetat:
-Senyora, hi ha un cavaller a la porta que demana pel seu fill, el senyoret -“el senyoret” era com Romualdo es referia sempre al patriarca Feliu Pocapena.
-Ah, sí? -va preguntar la iaia-. I qui és, aquest cavaller?
-No ho sé -el Romualdo es va encongir d’espatlles-. S’ha anunciat com a president. President Pujol.
