Publicitat
Publicitat

Abraham B. Yehoshua: "La literatura té por de posar la moralitat a primera línia"

ReferentAutor clau en la literatura israeliana, Abraham B. Yehoshua (Jerusalem, 1936) presenta la seva última novel·la traduïda al castellà, 'El cantar del fuego' (Duomo Ediciones), en què una història íntima es tenyeix de profund missatge polític

Només donar la mà, alerta, afable, que portarà l'entrevista al camp de la literatura. Diu que fa massa dies que parla de política. Efectivament ho intenta, però l'autor d' Una dona a Jerusalem és plenament conscient que la seva obra és indissociable de la realitat del seu país i de la del poble jueu.

Un personatge d' El cantar del fuego no vol tornar a Israel. Per què?

La raó principal és la mort del seu fill soldat per foc amic, molt més dolorosa que si l'hagués matat l'enemic. Aquesta tragèdia l'ha fet explotar. N'ha tingut prou de la identitat jueva, vol fer una pausa, prendre distància del pes que això comporta. Parlar constantment de mort, de l'Holocaust, celebrar Dies de la Memòria sobre els nostres desastres...

Costa aguantar aquest equipatge? Voldria abandonar-lo?

No voldria allunyar-me del país perquè hi estic molt vinculat. Sento una responsabilitat pel futur dels meus fills i néts, vull que puguem assolir la pau amb els palestins, i com a ciutadà i novel·lista he de fer el que pugui perquè sigui així.

Ho veu factible?

Hi ha possibilitat de construir la pau, la responsabilitat la té Israel, si vol evitar l'amenaça atòmica de l'Iran ha d'establir la pau amb Palestina, perquè així Teheran perdrà l'excusa per atacar. Busquem la pau per acabar amb la violència però també per reafirmar la nostra identitat, perquè no estigui només vinculada a la memòria del desastre, del que ens ha passat i de tots els errors que hem comès.

¿Com va respondre al poema en què Günter Grass criticava Israel?

El que va dir és inacceptable però jo sempre voldré escoltar-lo com a escriptor. Encara que sigui desagradable. Vull entendre la motivació del seu discurs, grans artistes han sigut també grans antisemites. Necessito entendre com pensen perquè d'aquesta manera els coneixes i pots combatre millor els teus enemics.

Per què creu que vostè és una veu important al seu país?

Avui ets important i demà no... Però en definitiva, el meu cercle d'escriptors -David Grossman i Amos Oz, entre d'altres- som rellevants perquè la societat vol escoltar-nos, fins i tot si no estan d'acord amb el que diem. Respecten molt més la visió d'un escriptor que la d'un polític, perquè ve del cor, de la moral. Treballem amb l'idioma i això ens dóna una capacitat especial per analitzar el discurs públic.

¿Com s'acosta, com escriptor, a Palestina?

Intento entendre'ls utilitzant el mateix mecanisme pel qual creo un personatge: posant-me en el seu lloc. M'ajuda la família de la qual vinc: el meu pare era professor d'història àrab, així que per a mi són com cosins llunyans. El protagonista de la meva primera novel·la, El amante , era el Naim, un àrab de 14 anys. Vaig estar molt satisfet de trobar el personatge en la meva memòria. Me'l vaig estimar molt perquè vaig endinsar-m'hi, m'hi vaig identificar. I ara és un llibre que agrada als àrabs i de lectura obligada a les escoles jueves.

La seva última novel·la, Caritat espanyola , l'ha situada aquí.

Sí, neix d'un viatge que vaig fer a Santiago de Compostel·la. La ciutat em va deixar impressionat. A l'hotel hi havia un quadre inquietant. S'hi veia una dona jove donant el pit a un home gran a la presó. Era una història de l'època romana, sobre un pare sentenciat a morir de gana i una filla que l'alimenta. Tota aquesta complexitat em va atraure molt. Ja sóc un escriptor molt vell i volia parlar sobre la creació artística. El centre de la història és un cineasta israelià que visita Espanya per veure una retrospectiva de la seva obra.

¿Com veu les generacions d'escriptors joves del seu país?

Estan cansats, no segueixen la tradició de la nostra generació. Abans la situació política era força blanca o negra, ara hi ha molts matisos i opinar no és gens fàcil. Les generacions més grans ens movem entre dos sentiments: solitud i solidaritat. D'una banda necessitem estar sols per crear, i de l'altra ens sentim forçats a involucrar-nos en la vida política del país. És un pols que els més joves no viuen.

Ha perdut força, la literatura?

Mira: imaginem que només poguéssim salvar deu novel·les del segle XX, sabent que tota la resta es cremarien. Estic segur que la majoria serien de la primera meitat de segle. En totes les altres arts també excel·leixen les obres de la primera meitat. Els escriptors d'abans s'encarregaven de qüestions morals, ara la literatura té por de posar la moralitat a primera línia.

A què és degut?

Ha perdut l'autoritat davant altres esferes. La psicologia, per exemple. Si a Crim i càstig Dostoievski hagués analitzat psicològicament la infància de Raskòlnikov, no hi hauria judici moral. I ara aquesta anàlisi es fa molt. La gent ja no espera que la literatura els sacsegi. Hauria de ser un laboratori de qüestions morals que no trobaràs a la sala del psicòleg, als mitjans, ni al jutjat.

Als mitjans tampoc?

No, perquè mai aconseguiran que t'identifiquis amb els problemes. Te'ls explicaran però només la literatura farà que te'ls sentis teus.

Més continguts de