Societat 05/03/2015

Adilia Caravaca: “A ningú li fa mal als ulls que tot siguin corbates en les negociacions de pau”

El 1948 Costa Rica va abolir l’exèrcit i des de llavors presumeix de ser una de les democràcies més consolidades de la regió. Caravaca admet que és un orgull que costa mantenir, però que s’aconsegueix amb una conscienciació apresa a casa i a les escoles

Marta Rodríguez
4 min
Caravaca, que va visitar la setmana passada Barcelona, diu que la lluita per la igualtat i el reconeixement de les dones continua.

Fa tot just un segle, el 1915, el món vivia els primers mesos d’una guerra que va durar encara tres anys més i que es va cobrar la vida de set milions de civils. Llavors, un grup de dones, empeses per idees feministes i progressistes es van reunir a l’Haia per reclamar la pau a uns homes entestats a fer la guerra. Era el naixement de la Lliga Internacional de Dones per la Pau i la Llibertat, presidida ara per l’advocada i activista costa-riquenya Adilia Caravaca. L’Institut Català Internacional per la Pau ha reconegut l’entitat amb el premi Constructors de la Pau.

¿La construcció de la pau també té una visió de gènere?

No es va percebre amb aquestes paraules, però la Lliga va sorgir del moviment sufragista i de la voluntat de revertir la situació d’opressió del 1915. Aquell any hi havia una conferència mundial de sufragistes que es va suspendre per la guerra, per la por que causés divisions entre les sufragistes, com va passar. Enmig d’un ambient d’hostilitats, de nacionalismes, les dones van saber creuar fronteres mentals molt difícils de superar, amb els mitjans de comunicació en contra i amb totes les dificultats.

¿Era el primer gran acte massiu de feminisme modern?

Es van fer 20 resolucions que reflecteixen el sentiment feminista de voler tenir igualtat de drets en tots els camps, de tenir una veu en els acords de pau perquè poguessin tenir incidència en els acords oficials.

Un segle després com estem?

L’ONU ho va reconèixer l’any 2000, quan va aprovar la resolució 1.325. Es van necessitar 85 anys per reconèixer que les dones hem de tenir veu en les negociacions i en la construcció de la pau. Que es compleixi és una altra cosa. Hi empenyem cada dia.

És una lluita en solitari?

No és massiva, però hi ha hagut importants figures diplomàtiques masculines que han donat suport a les reivindicacions de les dones. El problema és que s’ha naturalitzat tant tenir les dones excloses que quan es convoquen negociacions de pau no n’hi ha. A ningú li cou ni li fa mal als ulls que tot siguin corbates, que no hi hagi cap dona. És xocant.

L’associacionisme és ple de dones.

El poder és una estructura patriarcal i trencar amb costums i usos és difícil. Hi ha una clara predisposició a acceptar els valors patriarcals.

N’hi ha que reneguen de les quotes.

No reivindiquem pel sol fet de ser dones, sinó perquè històricament hem tingut més responsabilitat en la quotidianitat de cuidar infants i malalts, d’alimentar la societat, uns elements a tenir en compte perquè en situacions de postconflicte es puguin garantir processos de participació i de pau sostenibles.

Hi ha una manera de fer femenina?

No voldria parlar de manera de fer femenina perquè s’ha tendit a equiparar-la amb alguna cosa inferior, però sí que reivindico que hi ha experiències i sensibilitats diverses i que tant de bo els homes les comparteixin. Fins i tot l’experiència de la maternitat, de cuidar i alimentar els altres, és molt probable que ajudi les dones a tenir molt d’interès en la pau, a evitar que els fills siguin enviats a les guerres, a preservar el medi ambient, les cases... Evitar que l’afany per dominar no predomini.

El món s’ha de feminitzar?

Seria bo que el sentiment femení fos universalitzat i que tingués més espai i fos més escoltat, més valorat. Aquesta seria l’aspiració de les dones, tot i que el tema de la pau ens interessa tant a homes com a dones.

Digui’m un cas de resolució exitosa de les dones.

És molt interessant l’experiència de Libèria, el 2002. No es van asseure a la taula de negociació, sinó que van pressionar, es van mobilitzar, envoltant l’edifici on estaven reunits els negociadors, tot homes, i hi van resistir fins que van arribar a un acord. Les dones són a fora, escoltant els bombardejos, veient els fills morir, les destrosses de la guerra... Les liberianes van demostrar que la pressió i les dones mobilitzades poden possibilitar la pau que no assoleixen els fòrums polítics. L’anhel de tenir pau és molt bàsic, és com l’anhel de sobreviure.

¿Creu que amb més dones militars canviaria alguna cosa?

Volem un altre model de seguretat, no pas més militarització de les dones. Hi ha alguns esforços dels moviments civilistes perquè el lideratge de les forces de pau no necessàriament l’hagin de tenir militars. Hi ha professionals de la salut, l’educació, organitzacions de dones que, sense tenir entrenament militar, podrien intervenir en desastres naturals i postconflictes protegint els civils. Transcendiria la visió militarista i la civilista seria més inclusiva.

Vostè viu en un país sense exèrcit.

Costa Rica va abolir el seu exèrcit fa 60 anys i això s’ha convertit en un orgull nacional, però la pressió per recuperar-lo és molt forta.

Hi ha una guerra no declarada, la de la violència domèstica.

És una de les grans lluites. La seguretat de les dones no passa només per les situacions de guerra, sinó sobretot per l’àmbit domèstic, l’escola, la feina... Cal avançar en un concepte de seguretat que abasti la vida quotidiana.

stats