Publicitat
Publicitat

Agnès Busquets: "Els catalans tendim a riure'ns de nosaltres mateixos"

Humor femení. Aquesta actriu camaleònica i versàtil forma part d'una generació de dones humoristes que han irromput amb força en un sector fins ara molt masculí. Reivindica la importància i la complexitat de l'art de fer comèdia

En un mateix dia, Agnès Busquets (Tarragona, 1976) pot ser la princesa Letizia, Soraya Sáenz de Santamaria i Alícia Sánchez-Camacho. L'actriu de Polònia i Crackòvia explica que de petita feia riure les companyes d'escola fent imitacions de Montserrat Caballé i recorda que el seu avi, també actor, la va animar a seguir per aquest camí, que no ha estat fàcil. Ara, a part de la seva faceta d'actriu, inaugura la d'escriptora amb el llibre Mare en pràctiques (Columna).

Quan vas decidir que volies ser actriu?

De ben petita. Sempre ho havia volgut i per això un cop vaig acabar el batxillerat vaig entrar a l'Institut del Teatre. Des de llavors ha anat tot bastant rodat, tot i que he tingut èpoques més dures en què he hagut de fer espectacles, animacions, festes majors... però també m'han donat moltes taules i molta experiència que encara utilitzo avui.

¿T'havies plantejat mai dedicar-te a fer imitacions?

No. És cert que a mi sempre m'ha tirat molt la comèdia, tot i que sempre he aspirat a anar al Nacional, a treballar al Lliure... però la vida m'ha portat per aquí. Vaig treballar a Malalts de tele , en què ja feia uns personatges força arquetípics, que poden recordar els del Polònia , i després al Club Súper 3, però quan em van proposar fer imitacions m'hi vaig tirar de cap.

Com prepares els personatges?

Normalment miro vídeos i en el que em fixo més és en la manera de parlar de les persones, la seva cadència, el ritme amb què parlen. Això també està relacionat amb la manera de mirar i de mica en mica vaig construint el personatge. Tot i això, al final acabem creant un personatge diferent, que té vida pròpia.

¿I saps què en pensen de les teves imitacions les dones que imites?

Totes les que han fet mai algun comentari han dit que els agrada, però potser en privat diuen una altra cosa. És dur que t'imitin, jo crec. A l'Institut del Teatre vam fer un exercici d'imitar-nos els uns als altres i jo em vaig enfadar amb la noia que em va fer a mi, perquè no m'hi vaig veure gens reflectida. És com veure's en un mirall distorsionat i no ha de ser gens fàcil.

Ara salteu a l'escenari de la mà de Dagoll Dagom.

Sí, farem l'espectacle La família irreal , amb els personatges de la família reial de Polònia . És un musical en què veurem situacions crítiques per a aquesta família.

Quan es va intentar exportar l'humor de Polònia a l'Estat no va funcionar. ¿Els catalans som més donats a riure'ns de nosaltres mateixos?

No és un humor exportable. A l'Estat funcionen unes altres coses, un altre tipus d'humor. Tenim un sentit de l'humor diferent. Els catalans tendim més a riure'ns de nosaltres mateixos i els espanyols es riuen més dels altres. Jo crec que l'humor forma part de la cultura d'un país, i nosaltres som diferents. A mi, per exemple, no em fan riure els programes d'humor de les cadenes estatals. Però això em podria passar també amb els noruecs i els brasilers perquè ens fan riure coses diferents.

Formes part d'una nova generació d'actrius còmiques que esteu entrant en un món que fins ara era masculí. Però encara sou poques. Per què?

Perquè no hi ha lloc, encara. Fer riure és una cosa molt d'homes, les dones culturalment han estat educades per escoltar, no cridar l'atenció i no fer riure... És una cosa de segles i segles d'educació. Encara hi ha alguns homes a qui xoca una dona humorista perquè l'humor és símbol d'intel·ligència, i n'hi ha que això encara els tira enrere. Sí que és cert que ara ja som unes quantes humoristes; abans no n'hi havia tantes. El gran referent és la Mari Sampere i després la Lloll, però ja està. I jo crec que ara en pujaran moltes més.

¿Tens ganes de fer coses més enllà de les imitacions?

Sí, m'agradaria molt fer drama.

Però l'humor encasella molt, no?

Sí. A més estem en un país on hi ha molta tendència a encasellar. Jo estic convençuda que un actor que fa comèdia pot fer perfectament un drama, però en canvi hi ha actors de drama que no s'atreveixen amb la comèdia. Jo crec que la comèdia és molt musical, els gags tenen uns tempos i si no el claves perds tota la gràcia i això no és fàcil. És una cosa que tens o no tens, també la pots aprendre però aleshores necessites algú que et dirigeixi molt bé. Quan tens públic en directe ho notes molt, i ho respires; amb el drama el feedback no és tan evident.

Ara publiques un llibre sobre la maternitat. D'on va sortir la idea?

El llibre va sorgir arran d'un espai que tenia a Catalunya Ràdio en què feia uns monòlegs amb to humorístic i em reia de les mares urbanites, com jo mateixa, però alhora intentava explicar coses i aportar informació després d'haver passat per aquesta experiència. El llibre recull aquest esperit i la gran novetat és el to. No és un llibre sobre la maternitat dolç, és divertit i realista. Està pensat per a dones de la meva generació, una generació que ho hem tingut tot fet i hem viscut els últims 10 anys de gresca, i ens trobem amb un fill i descobrim que és preciós però també molt difícil.

Més continguts de