Alberto Vázquez-Figueroa: “He escrit 30 o 40 novel·les dolentes que no m’han agradat ni a mi”

Manté una certa coqueteria que se li suposa d’una vida d’aventurer, amant apassionat i infidel. Escriptor d’èxit, Alberto Vázquez-Figueroa, nascut a Santa Cruz de Tenerife el 1936, publica Hambre (Ediciones B), una proposta novel·lada de com acabar amb la gana a l’Àfrica. Gran conversador, passa d’una història a una altra, de la seva amistat amb Jacques Cousteau a la mossegada d’un ratpenat que l’ha immunitzat dels constipats. Diu que ell és un contador d’històries.

Tothom diu que és un personatge.

Deu ser perquè fa 60 anys que vaig escriure el meu primer llibre i ja n’he tret gairebé 100, crec.

Gairebé dos per any. Com s’ho fa?

Amb el llibre que menys vaig trigar van ser quatre o cinc dies. Quan escric, escric. Amb Tuareg, que és el que ha tingut més èxit, hi vaig estar 25 dies. Mai trigo més d’un o dos mesos.

Com és el seu procés creatiu?

Sempre començo un llibre sense saber què escriuré a la pàgina següent. Si ho sabés m’avorriria.

Clarament, no fa vida de jubilat.

Jugo al dòmino cada tarda, però per a mi descansar és escriure. Viure, per mi, és crear els personatges, que ells t’expliquin. Si no, què? Abans em dedicava a perseguir dones, però ara... A la meva edat, què vol?

La fama de donjoan és real, doncs.

Sí, esclar. Si amb 20 anys ets corresponsal i tornes d’una guerra, i dius que al cap de dos mesos tornes a una altra, i no lligues, és que ets tonto.

No li fa por la pàgina en blanc?

Mai me n’ha mossegat cap. [Riu.]

Sí que l’ha mossegat un ratpenat.

A l’Alta Amazònia equatoriana. La ferida encara sagna ara i, si menjo all, automàticament vomito sang. T’injecta una substància com si fos Sintrom [un anticoagulant]. Fa uns anys els laboratoris Pfizer em van pagar molts diners per treure’m sang per fer-ne un anticoagulant. La sang em circula a gran velocitat.

Per què comença a escriure?

Des de nen sempre havia volgut escriure. Em vaig criar al desert i a la nit ens reuníem al voltant d’una foguera amb els saharauis i els tuaregs, i el més important era el que explicava històries. En realitat, no sóc escriptor, sóc contador d’històries.

I no pensa en els milers de lectors?

He escrit 30 o 40 novel·les dolentíssimes, que no han agradat a ningú, ni tan sols a mi. Però no t’has de preocupar, perquè ja et sortiran millor.

No l’amoïna no tenir cap premi.

Només me n’han donat un i el vaig rebutjar. Un dia José Manuel Lara pare em va dir: “Alberto, tu ets l’únic que no té el Planeta”. I jo li vaig contestar: “Per què em vol fotre? Si acceptés hi guanyaria Hisenda, no jo”. No, no m’interessen els premis.

Tampoc escriu per diners, segur.

He sigut molt ric durant una època, però tampoc no era més feliç. M’ho vaig gastar tot en la idea de fer dessalinitzadores, que no es van fer perquè el govern al final va decidir gastar-se 3.500 milions a fer-ne 53. I només funciona la de Barcelona.

Retrets als polítics?

Espanya és un país amb polítics que fan allunatge. No és pels diners que roben o s’emporten, és per tot el que deixen de fer, o el mal que fan per endur-se una comissió.

D’ Hambre diu que és una novel·la que hauria d’haver publicat abans.

He descobert una manera de com acabar amb la gana al Sahel.

A la FAO el voldran escoltar.

És molt senzill, i la meva recança és no haver-me’n adonat abans. Per burro no se m’havia acudit la idea.

Expliqui’s, sisplau.

Què enviem a l’Àfrica, a aquells països sense aigua? Arròs, blat de moro... I ningú s’ho pot menjar cru. Els cal aigua, primer de tot. I és el que no tenen. Al desert, per bullir arròs necessites el doble d’aigua, i tampoc no tenen combustible per fer foc. Què tenen al desert?

El sol?

Una energia enorme. L’aprofitem per reflexió i jo proposo fer-ho per absorció. Volem enviar-hi petites superfícies de ferro colat negre perquè durant el dia, a les hores de màxima exposició solar, serveixin per cuinar per acumulació de l’energia del sol. I a la nit, quan la temperatura cau 40 graus, la superfície es refreda i es pot recollir l’aigua condensada i la de la rosada filtrant-la per un forat.

Diu “volem”? Qui?

Estic parlant amb el Consell Superior d’Investigacions Científiques, que m’assessora en el material que hem d’utilitzar. Estem pensant en superfícies de 30 centímetres, perquè si són més grans serà complicat perquè al desert són nòmades. El repte és saber què passaria si féssim el contrari del que hem fet sempre. Hem de fer coses diferents.

Confia a fer realitat el projecte?

Depèn de la capacitat que tinguin els mitjans de comunicació de convèncer que és una idea barata i bona. Quant costa fer això? No tota la inversió ha de ser per millorar l’internet, el wifi, els satèl·lits... Per què no ens ho gastem per donar una eina perquè no es morin de gana i que milers d’africans no tinguin la necessitat de fugir?