Ana Cabello: "Visc amb els meus monstres i no necessito que em rescatin"

Fa només uns mesos que es va decidir a fer el salt que es plantegen moltes persones que estan entre els 20 i els 30 anys. Ana Cabello (Inca, 1987) va estudiar belles arts a Barcelona i va acabar els seus estudis a la Willem de Kooning Academie de Rotterdam. En tornar a Mallorca, durant gairebé un lustre ha compaginat la feina de cambrera amb la pintura i també amb treballs d’il·lustració. Els seus dibuixos han estat portada de LaMono Magazine i s’han inclòs dins les pàgines de SModa d’ El País, de la revista literària Blanco Móvil, de Mèxic, o, entre d’altres, en els poemaris d’Anna Gual Símbol 47 (LaBreu Edicions) i Molsa (AdiA Edicions). Feia temps que s’ho rumiava i, a finals del 2016, va deixar la feina de cambrera per dedicar-se exclusivament a la pintura i la il·lustració. La setmana passada inaugurà la seva primera exposició individual, a 6A Galeria d’Art de Palma: No one asked you to save me [Ningú t’ha demanat que em salvis].

La immensa majoria d’artistes, de tots els àmbits, comencen per fer una feina de supervivència que no sol tenir res a veure amb la seva vocació ni formació...

Hem de pagar el lloguer. A mi, i potser a moltes persones com jo, haver treballat uns anys de cambrera m’ha permès adonar-me que el que realment vull fer és pintar i dibuixar. Vull dir que ho he anat compaginant, a les males, els dies o les hores lliures, i la vocació prenia força en mi. Les propietàries del restaurant Ca na Toneta on treballava també m’animaven a fer el pas, fins que un dia et dius “Ara o mai”. I encara que et sents un poc espantada pel tema econòmic, en el meu cas em fa molt feliç aixecar-me als matins i saber que puc dedicar tot el dia a pintar.

¿Tenen res a veure el títol i el tema de la teva exposició, No one asked you to save me, amb la teva decisió? És una manifestació de força?

L’exposició té a veure amb el meu procés creatiu i també amb el moment vital. Decideixes tirar-te a la piscina i fer el que realment t’agrada: treballar una primera [exposició] individual, enfrontar-te a formats pictòrics grans i també a un llenguatge nou per a mi com és la litografia. Tot això fa molta il·lusió però també un cert vertigen. Paral·lelament, havia fet un estudi de cartells de pel·lícules de terror dels anys 50, després de veure La mujer y el monstruo. Em cridava molt l’atenció que quasi sempre hi ha una dona en perill que acaba sent rescatada per un home o per un monstre. L’ésser fort davant la dona que no se’n pot sortir per ella mateixa. No em sento així. Per això em vaig plantejar què faria jo en el cas que un monstre vingués a rescatar-me.

I què faries en aquesta situació?

Suposo que depèn del moment i del meu estat anímic. Potser dialogaria amb el monstre, potser m’enfrontaria a ell, li mossegaria una orella o li ficaria el dit en una ferida, tal vegada me’n riuria o fins i tot pot ser que em volgués quedar amb ell i fer-me’n amiga. A mi m’agrada molt que m’expliquin històries, tant a la pintura com als còmics, a la literatura o al cinema, així que per a l’exposició em vaig proposar relatar totes aquestes situacions amb els meus monstres.

¿I si et dic que els monstres no existeixen?

Els monstres són les nostres pors, els nostres traumes. No em sento desvalguda amb ells. De fet, suposo que, com molta gent, visc amb els meus monstres i no necessito que ningú em rescati.

Et preguntava abans si hi ha un po sicionament de força davant el teu moment vital, però, a la vegada, veient que a les teves obres sempre és la dona la que decideix com actuar amb el monstre, em sembla que també és una manifestació feminista.

Aquests dies m’han dit sovint que és una obra feminista i, realment, jo no m’ho he plantejat així. Esclar que prenc una posició d’igualtat respecte dels homes, no puc entendre la vida d’una altra manera, però també els homes conviuen amb els seus monstres i aquestes obres podrien reflectir un home en les mateixes situacions, si no fos perquè jo soc una dona i conto la meva manera de conviure-hi. El més curiós és que també m’han dit aquests dies que és una obra femenina. Ho és, ¿i quin problema hi ha que ho sigui? Encara no he sentit mai que a un home li diguin que la seva exposició és molt masculina.

En tot cas, avui aquelles pel·lícules de terror dels 50 a les quals tu et remets aixecarien una forta crítica pel masclisme més que evident.

Segurament si he necessitat fer-hi una mirada és perquè, en molts de sentits, no hem avançat tant i, el que és cert i segur és que no hem arribat a la situació que a les dones ens pertoca. Aquelles pel·lícules de les dones com a persones dèbils o incapaces rescatades per l’ésser totpoderós són del segle passat, però hi ha massa situacions avui que ho són, del segle passat. Seguint el fil de les pel·lícules de terror, resulta que als anys 80 i 90 el que hi predomina són grups d’amics i amigues en situacions de perill. Al llarg de la trama, els van matant a tots i al final sempre queda una dona, que ho passa fatal, però se’n surt. Solen ser colles d’homes i dones tractats des d’una posició d’igualtat i elles estan menys sexualitzades que la caracterització que se’n fa ara. En aquest sentit, diria que hem anat enrere.