Andrés Iniesta: "El jugador s'acaba i queda la persona"

L’Andrés Iniesta, amb la col·laboració del Ramon Besa i el Marcos López ha escrit 'La jugada de la meva vida'. Potser el més sorprenent del llibre és el llibre mateix, perquè tens fama de ser una persona callada, però aquí expliques passatges molt íntims de la teva vida.

Primer de tot, estic orgullós de l’obra que han fet el Marcos i el Ramon. I després, dintre de la naturalitat que intento donar a la meva vida, no ho veig com anar més enllà d’explicar com ha sigut la meva vida i com m’han vist els altres. I si faig això hauré de parlar de tot, de moments bons i dolents.

Dels moments dolents expliques que el 2010 et vas sentir mirant l’abisme, que no veies la llum. Per dir-ho en una paraula, que vas tenir o vas vorejar una depressió. Per què ho has volgut explicar?

És la meva vida reflectida en el meu llibre. Si pot ajudar en alguna cosa, benvingut sigui. Però mai ha sigut la meva intenció ser cap exemple de superació i de com sortir-se’n. Intento sempre explicar les coses amb naturalitat. No n’he dit mai depressió, no perquè tingui por a aquesta paraula, sinó perquè no m’agrada. Van ser unes vivències molt dures.

Què en vas aprendre, d’aquella situació?

La mateixa situació, sortir-ne, et fa diferent i més fort. I després, amb el dia a dia, t’adones que vas aprenent a entendre aquella època. I ara intento potenciar això de què tant es parla: les mítiques prioritats de la vida.

I quines són, ara mateix?

La meva dona, els meus fills, els meus pares, la meva germana... La gent que m’envolta. Te’n posaré un exemple: després del gol de Stamford Bridge o el del Mundial, jo a l’estiu era al meu poble i cada dia potser hi havia 500 persones a la porta de casa meva. I al poble tothom em deia que sortís. I jo, sent com era o com sóc, pam, pam, sortia cada vegada... Una persona em va fer una reflexió: “Si hi ha 500 persones i t’estàs un minut amb cada una, compta les hores que són”. O estàs amb els teus fills a la piscina i comença a venir gent i has de marxar. Són situacions que sumades i sense adonar-te’n fan que et vagis buidant i el cos no aguanti. La temporada del triplet vaig viure moltíssima tensió i responsabilitat. Per l’any que era, perquè teníem Guardiola d’entrenador, perquè tot sortís bé. Vaig arribar a la final de Roma amb una lesió i la volia jugar tant sí com no. Al final vaig jugar però els metges em van dir que no podia xutar. Em vaig fer més mal. I quan va arribar l’estiu i tota la tensió ja havia baixat, el cos va dir prou. Després s’hi va sumar la pèrdua del Dani [Jarque], i allò ja va ser la baixada total.

Recordaves l’any del primer triplet. Pep Guardiola no oblida mai el dia que vas aparèixer al seu despatx del Camp Nou, el setembre del 2008, després de perdre a Sòria i d’empatar a casa amb el Racing , i li vas dir: “Segur que jugant així les coses aniran molt bé”.

És que estàvem fent les coses bé. L’any anterior havia sigut molt dolent en tot, i aquell any havíem de tornar a ser grans i competir. Sabia que teníem un equip boníssim, amb jugadors espectaculars. Confiava cegament que tot aniria bé.

Ara en tens 32, i ets el més gran del vestidor. Si no ho he mirat malament, ets un mes més gran que Mascherano. ¿Et comencen a passar més ràpidament els anys?

El Jérémy [Mathieu] és una mica més gran que jo. Però sí [somriu], podria ser el pare de tots. La vida sempre ha passat ràpid. Actualment, podria dir que sóc més feliç que mai en tots els sentits. No importa l’edat, em felicito de poder seguir gaudint del que faig. Això és brutal.

¿Hi penses, en la jubilació futbolística?

Hi ha dies que hi penses, però tampoc veig per què hi he de pensar, si el present és el més important. Com et trobis avui és la motivació per demà. Ara mateix tinc contracte fins al 2018 i la meva intenció sempre ha sigut retirar-me aquí. Això ho marcarà el rendiment. Però si m’ho preguntes avui, em veig jugant molts anys encara.

Del Xavi i el Busquets tothom en diu que acabaran sent entrenadors. I tu?

Si avui em preguntes si vull ser entrenador d’un primer equip et diria que no. No em crida l’atenció. Potser m’atrau més fer d’entrenador de categories inferiors. Però d’un primer equip no. I potser em fas la pregunta d’aquí dos anys, quan vegi que el moment està més a prop, i et diria que sí. Perquè m’agradaria treure’m el carnet d’entrenador.

Tu que ets soci del Barça, ¿votaries Piqué de president?

Sí. Per què no? Coneixent-lo crec que podria tenir una gran presidència. Però, de moment [riu]... prefereixo que sigui el meu company.

La teva vida està plena de frases que els altres han dit de tu. Rijkaard va dir que més que fer passades als seus companys, “Iniesta reparteix caramels”. Luis Enrique va dir que el teu futbol hauria de ser patrimoni de la humanitat. El Puyal va passar de dir-te Andresín a dir-te Don Andrés. Però potser la que té més mèrit és de l’Oriol Tort, quan eres un nen i vas dir que no a La Masia. Quan finalment el teu pare va tornar a trucar a Barcelona i va preguntar si encara t’hi volien, Tort va contestar: “Sempre tindrem un lloc per a l’Andrés”.

Sí, aquesta frase va a dalt de tot, juntament amb les altres. Perquè el senyor Tort era una persona molt de futbol i molt sàvia, i va ser fonamental perquè avui sigui aquí. El temps que vam estar amb ell va ser extraordinari.

Hi ha una altra frase que diuen que el Pep li va dir al Xavi: “Tu em prendràs el lloc a mi, però aquest [tu] ens el prendrà a tots dos”.

Sí. No l’he sentit mai de la seva boca, però el més bonic de tot això és que hem disfrutat junts molt temps, amb el Xavi. I hem tingut el Pep d’entrenador i hem viscut coses úniques en aquest club. Hi va haver un moment en què semblava que no podíem jugar junts i al final semblava que érem inseparables. Això és el més maco de les històries del futbol.

Et demano la màxima sinceritat. ¿Sents que el futbol et deu una Pilota d’Or?

No.

¿Ni la del 2010, en què marques el gol amb què guanyeu un Mundial?

No. La frase “M’agradaria tenir una Pilota d’Or” no és la correcta per a mi. Si l’hagués rebuda estaria encantat, esclar, però he estat en moltíssimes gales, en l’Onze de l’Any, per exemple, i ha sigut fantàstic, però d’aquí a dir que em deuen una Pilota d’Or, no. No ho sento així. I no és que no sigui ambiciós o que sigui conformista, sinó que la Pilota d’Or és un premi individual afegit al que és el món del futbol. Més enllà d’això, no té importància.

Aquella foto del podi amb Xavi, Messi i tu, trobo que hauria d’estar penjada a totes les parets de La Masia.

No m’agrada dir que és una cosa no tornarà a passar mai més, però tots tres érem gent de la casa. Aquella imatge és el màxim que li pot passar a un club, la veritat.

Al llibre es reprodueix una conversa entre tu i el teu gran amic Víctor Valdés. Sou a l’autocar, acabeu de guanyar la vostra primera Lliga, el 2005. I el Víctor et diu: “Tu quantes lligues vols, Andrés?” I tu: “Cal arribar a les sis del Pep”. “I quantes Champions?” Dius: “Quantes en tenen els galàctics?” “Tres”. “Doncs tres”. Doncs heu aconseguit moltes coses més.

Sí, perquè jo he guanyat vuit lligues i quatre Champions.

Si cada deu anys el Barça guanyés quatre Champions seria fantàstic. Però malgrat tot, en un Barça on hi ha hagut Xavi, Iniesta, Messi, Busquets, Piqué, Ronaldinho, Henry, Neymar, Suárez... ¿no falta alguna Champions més?

És realment molt difícil guanyar una Champions, però mai és tard per tornar-la a guanyar. I seguim tenint plantilla per fer-ho.

Ets capità de l’equip. Què fa el capità que els aficionats no vegin?

Quan ets el primer capità el primer telèfon que sona és el teu. Qualsevol cosa que tingui a veure amb el vestidor i el club ha de passar per tu, se’t consulta, i al final ets el que has de parlar amb qui sigui o donar l’opinió. Però tinc la sort que el vestidor és molt sa i tot es pot consensuar. Per a mi, que porto des dels 12 anys aquí, acabar sent capità és un orgull. Imagina’t.

L’altre dia, en una entrevista a La Vanguardia, Del Bosque deia que patia per la tirania que veia en els jugadors cap als seus entrenadors, per exemple quan un jugador no vol ser substituït. En un vestidor com el del Barça, que sou estrelles mundials, ¿hi veus aquesta tirania amb l’entrenador?

Si Del Bosque ho diu és perquè ho ha sentit en la seva pròpia persona. Ara no parlo del Barça, però això existeix i ho hem vist. I parlo per mi: als jugadors no ens agrada que ens canviïn. Ara, cal entendre-ho tot: la ràbia que et fa ser canviat, i a la vegada pensar que hi ha un company que ha jugat menys que tu. L’entrenador ha de saber quin tipus de persona és cada jugador i interpretar per què fa mala cara. Ara, quan et passes de la ratlla no hi ha cap justificació.

De tot el que està passant al món, què t’amoïna més?

Tantes coses... Perquè si et quedes mitja hora veient les notícies, 20 minuts són de desgràcies. Que la gent pugui estar patint per gana o bombardejos, a tots ens commou.

Tu vas arribar a una Catalunya autònoma, i ara el centre de gravetat política s’ha desplaçat cap a la independència. Només cal sentir el Camp Nou al minut 17.14, o les estelades de la Champions. ¿Tot això com ho vius?

Ho visc bé, en el sentit que quan la gent s’expressa amb respecte sempre és millor. Intento estar al marge dels extrems. Vaig venir d’un poble d’Albacete amb 12 anys i en porto 20 aquí. La meva dona és d’aquí i tinc dos fills. Els meus pares i la meva germana viuen aquí. Jo sóc manxec, em sento català, sóc espanyol, i a partir d’aquí no sóc ningú per dir el que un ha de sentir.

Deixa’m que et digui una cosa per acabar. Quan sóc al Camp Nou, i sento com l’estadi sencer crida el teu nom, i penso que vas ser un nen que vas dormir a les lliteres de La Masia, a l’ombra de l’Estadi, lluny dels pares, m’emociono.

Si ara que ho expliques em fa esgarrifar, imagina’t quan ets al camp. És brutal. Ho has explicat molt bé. Per a mi, que porto tota la vida aquí, tenir el reconeixement de la gent que t’ha vist créixer és la felicitat. O quan veig a la tele el gol de Stamford Bridge, sento nostàlgia i em continua removent l’emoció d’aquell partit. Una cosa la tinc molt clara: sol no s’aconsegueix res. Necessites els altres, i el llibre també és un homenatge a tots els que m’han acompanyat en el meu camí. I ara el que intento és ser bon esportista i bona persona. El jugador s’acaba un dia i queda la persona.

Doncs pots estar tranquil, Andrés. Moltes gràcies per tot.