Publicitat
Publicitat

ANNAFERRER: "Sis milions de nenes han desaparegut en sis anys a l'Índia"

EntregaPeriodista nascuda a Anglaterra, Anna Ferrer (Essex, 1947) va deixar la seva feina per unir-se al seu marit, Vicente Ferrer, i dedicar-se des del districte d'Anantapur als més necessitats de l'Índia, especialment a la casta dels 'intocables'

"No sé si serà un Gandhi o algun altre tipus de persona, però necessitem algú". Anna Ferrer opina que cada persona arriba en el moment apropiat i que ara ens fa molta falta un d'aquests líders. "Les coses només passen quan la gent es mou". Fa més de quaranta anys que no para quieta lluitant pels drets de les dones dàlit, la casta més baixa de l'Índia. Des d'Anantapur, segueix la feina que va deixar Vicente Ferrer quan va morir ara fa tres anys i és el pilar de la fundació que porta el nom del seu marit.

Eres periodista i vas deixar-ho per ajudar els altres. Per què?

M'agradava molt el periodisme, si no fes aquesta feina m'hi seguiria dedicant. Vaig conèixer el Vicente amb 21 anys, quan treballava en un diari. Ell tenia molts problemes polítics i el volien fer fora del país i hi havia una campanya per aconseguir que es quedés. El meu diari ho cobria i el vaig entrevistar. Cap dels dos ens enrecordàvem d'aquella entrevista però al cap de molt poc vaig deixar el diari i vaig unir-me a la campanya. Va poder-se quedar al país i vaig convertir-me en la seva primera voluntària a Anantapur.

D'Anglaterra a l'Índia. Com va venir aquest canvi?

No vaig decidir-ho. Sóc una persona molt espontània, quan tenia setze anys el meu germà volia fer una volta pel món. Em va convidar i vaig dir que sí sense pensar-ho. Quan vam arribar a l'Índia no teníem diners i ell es va quedar a treballar-hi. Jo vaig continuar els meus estudis a Bombai i després vaig entrar al diari. Sempre m'hi he sentit com a casa.

Per què pateix tanta discriminació la dona a l'Índia?

És una societat patriarcal, l'home és com Déu, no li fa falta treballar molt per rebre el respecte de la societat. Quan neix una noia se la considera una càrrega, en gran part per culpa del dot matrimonial. Les famílies han de pagar milers de rúpies a la família del noi per casar-la, per això quan neix es preocupen pels diners. El dot està prohibit per llei però tothom el dóna. Tampoc es compleix la llei que prohibeix al metge dir el sexe de la criatura, per evitar avortaments. En un país tan gran, és difícil que es compleixi la llei.

¿Les mares perpetuen aquest masclisme?

Hi ha noies joves que protesten i lluiten contra el masclisme, ho veiem molt als pobles on treballem. Lluiten per continuar estudiant i demanen no casar-se fins a tenir una feina. Comencen a tenir confiança i força com a grup, s'han acostumat a protestar juntes. Però malgrat tot la societat continua sent patriarcal, les dones també prefereixen tenir nens.

Has vist canvis des que vas arribar?

N'he vist, però són lents. Fa quaranta anys, si preguntava a una família quants fills tenien només em deien els nois, en gran part perquè la noia deixaria de ser seva quan es casés. Ara em diuen els nois i només després d'una pausa accepten que també tenen filles. La discriminació és tanta que avorten. L'últim cens, el 2011, deia que sis milions de noies han desaparegut pels avortaments i els infanticidis.

Com valores la feina del govern?

Ha millorat, al principi els diners no arribaven a les famílies, era un procés molt lent. Ara els reben amb més facilitat. De totes maneres, la corrupció s'ha instaurat al país des que es va independitzar el 1947 i ha estat acceptada com una part més del sistema. L'any passat va haver-hi un gran moviment a tot el país, una cosa inèdita. Alertava el govern que no tolerarà més la corrupció.

Com va començar?

Amb un sol home que va decidir seure a l'exterior del Parlament i dir que ja n'hi havia prou. Tot el país va fer-li costat, tot i que és molt complicat veure'n el resultat. El moviment reivindicatiu ha nascut i crescut en un sol any, encara és aviat per fer pronòstics.

Explica'ns una història d'èxit personal gràcies a la fundació.

Per sort, n'hi ha moltes. Però si he de destacar-ne alguna és la de les noies amb discapacitat. Els ensenyem a fer treballs manuals i al principi creia impossible que ho fessin del tot bé però se'n surten a la perfecció i venem els productes a fora. Aquestes noies eren considerades un pes per la seva família i sovint el pare volia matar-les. Ara guanyen un sou i poden ajudar els seus, poden optar a casar-se i això augmenta el seu valor i el respecte que els tenen.

Com es recorda el Vicente al país?

El tenim present cada dia, no necessitem el seu aniversari per recordar-lo. Ens va donar la base: treballar molt, per als altres i amb excel·lència. I això a l'Índia és molt difícil per culpa de la corrupció. És molt estimat, a tot el país s'han construït gairebé cent estàtues d'ell i totes per iniciativa de la gent del poble. A Anantapur n'hi ha una de molt gran en un molt bon lloc, just davant les oficines centrals del govern.

No vius mai moments de desànim?

Sóc molt feliç, amb el Vicente sempre hem estat feliços en la feina. Molta gent ens preguntava si no va ser un sacrifici sortir d'Anglaterra i Espanya i viure a l'Índia. Sóc una persona molt forta i ell i jo fèiem un molt bon equip, ens complementàvem. Vam compartir una molt bona vida i estic molt contenta de continuar la seva feina.

Més continguts de