Antoine Leiris: "La temptació de l'odi hi és però no deixaré que se m'endugui"

“Divendres al vespre vau llevar la vida a un ésser excepcional, l’amor de la meva vida, la mare del meu fill, però no aconseguireu el meu odi”. Amb aquestes paraules al seu mur de Facebook, Antoine Leiris va commocionar el món sencer dies després dels atemptats de París. Entre les 89 víctimes mortals a la sala Bataclan, el 13 de novembre del 2015, hi havia l’Hélène, la seva dona. Ell era a casa cuidant del seu fill de 17 mesos, Melvil. Els dies següents a la tragèdia, aquest jove periodista cultural parisenc es va refugiar en l’escriptura, i d’aquelles reflexions n’ha fet ara un llibre en el qual es manté ferm en la seva promesa: 'No tindreu el meu odi' (Península).

Escriure el llibre va ser una forma de teràpia?

Teràpia no és la paraula adequada, perquè implicaria que estic malalt i no és així. Estic ferit, però no malalt. Puc dir que ha sigut una manera de transcendir, aquesta sí que seria la paraula, de donar una altra dimensió als fets més enllà de la real.

No ho deia en el sentit de malaltia, sinó com una forma de fer el dol...

Escriure el llibre em va permetre reflexionar sobre els meus sentiments respecte al que estava vivint. Però el dol és un procés molt més llarg i més personal que encara estic fent cada dia, i que necessitarà encara molt de temps.

Què el va impulsar de bon principi a compartir al Facebook les seves reflexions?

Les paraules em van arribar una rere l’altra, necessitava escriure-les. Després d’haver-les escrit tenia ganes de compartir amb el meu entorn proper aquella postura que jo havia decidit adoptar per al meu fill i per a mi. Volia dir als meus éssers estimats: aquest és el camí que hem escollit. Però no pensava que anés més enllà del meu cercle personal.

I es manté en aquell camí? Un any després, no ha tingut la temptació de caure en l’odi?

Cada dia. La temptació de sotmetre’m a la por i les ganes de fugir sempre hi és. Al text no dic que no senti odi, sinó que l’odi hi és, però no deixaré que se m’endugui. Fins ara ho he aconseguit, però regularment ve a trucar la meva porta.

Al llibre diu que buscar culpables és una manera d’eludir el patiment. Però ¿no li cal almenys una explicació per entendre la mort de l’Hèlene?

El llibre explica els primers 12 dies després de l’atemptat, és una instantània. És cert que avui he avançat, a poc a poc, perquè és difícil i perquè tinc altres coses per concentrar-me, però intento entendre el que va passar i anar més enllà. És un llarg camí i em dono temps, però encara no sento la necessitat d’entendre.

Algun dia haurà d’explicar-ho al Melvil. Com evitarà que ell sí que acabi caient en l’odi?

Fins ara amb el Melvil ha sigut més qüestió d’emoció que d’explicació. Volia plantejar-l’hi sense tabús, parlar-li de la mort de la seva mare, que és el tema que li vaig explicar, i que ell sentís les meves emocions. Vam estar molt a prop, però van ser tot emocions. Ara sí que vaig entrant en la història d’aquella nit per poder respondre a les preguntes que ell tingui quan me les faci. Pel que fa a la resta, només puc intentar donar-li les eines perquè tingui llibertat de decisió i crítica, i esperar que ell esculli això.

¿L’estat d’emergència i l’ambient que els atacs han generat en la societat francesa porten a l’odi i la por?

L’ambient mediàtic i polític sí. Però socialment crec que la gran majoria dels francesos estan atrapats en aquesta paradoxa: les ganes de cedir a la por i respondre amb la violència, perquè és el camí fàcil, i la consciència que aquest camí no porta enlloc.

I això com es combat?

D’entrada, intentant no amagar-ho, intentant no oblidar i entendre què és la por, d’on ve i què comporta. No hi ha eines generals, sinó individuals, cadascú té la responsabilitat de fer el seu camí i d’intentar no cedir als simplismes. És molt complicat, però no es pot gestionar des de dalt. Socialment, la qüestió és més complexa del que presenten els polítics o els mitjans.

De fet, al llibre es queixa també del sensacionalisme dels mitjans quan tracten atemptats com el del Bataclan. Hem de fer autocrítica?

És possible. Però jo tinc una vareta màgica per a això: apago la tele. De fet, no l’he tornada a encendre i ara busco la meva informació per mi mateix en fonts que intenten fer una feina seriosa.

Què opina del creixement de les opcions polítiques islamofòbiques arran dels atemptats?

A França moltes persones ens hem desenganyat de la política i crec que a Espanya també passa. En lloc de pensar en el que no funciona des de dalt, em centro a veure el que em funciona a mi des de baix. I aportar el meu granet de sorra.

I aquest granet de sorra és negar-los l’odi, als terroristes. ¿És també la seva forma de castigar-los?

Sí. En tot cas és una forma de dir-los que no han guanyat, que no han aconseguit el que volien. Suposo que s’enriuran de nosaltres i pensaran que acabaran matant-nos a tots amb els seus fusells, però crec que s’equivoquen. Si nosaltres poguéssim adonar-nos de la nostra pròpia força i ells poguessin sentir-la, crec que ells podrien tenir tanta por de nosaltres com nosaltres d’ells.