Antoni García: “Les pel·lícules d’ara no tenen la textura i les imperfeccions d’abans”

Per la quantitat de ferro i l’estretor de l’espai, podríem ser a la sala de màquines d’un submarí. Però la cabina de projecció de la Filmoteca no és gens claustrofòbica, perquè els projectors són finestres a mil mons diferents. Antoni García fa quatre dècades que s’assegura d’il·luminar la pantalla. I les retines del públic.

Com es converteix un en projeccionista?

A mi ja em ve des del bressol. El meu pare treballava a l’Institut Alemany i duia una petita filmoteca. A més, en els dies de lleure feia projeccions arreu, i em vaig iniciar així. Als 16 anys em vaig professionalitzar, a la Filmoteca, i ara ja en tinc 56. Primer hi anava a aprendre, després a fer substitucions i, acabada la mili, vaig tornar-hi, després d’haver estat a l’Atlàntida o el Castilla, ja desapareguts.

Cinemes de poble n’ha fet?

Sí, i tant, els primers anys. És tot un aprenentatge, perquè et donaven la pel·lícula en un sac, arribaves al lloc i et deien: “Au, a les nou comencem”. Però quan arribes a una cabina nova necessites un temps: esbrinar com van els llums, les òptiques... Esclar, t’atenia el bidell, que era qui vigilava la sala, però no tenia gaire idea de com anava res.

Què li agrada, del seu ofici?

Les projeccions, el contacte amb el suport cinematogràfic... M’agrada el bon cinema, les clàssiques. Quan ja n’has vist tantes i tantes... Ara em costa de trobar que m’agradin tant.

En quatre dècades ha viscut molts canvis tècnics. Tots a millor?

Home, hi ha algun enyor: el cinema és cinema. A mi això del digital no em convenç. No m’ho miro amb malfiança, però és que resulta poc dinàmic. Jo, amb les llaunes, miro quatre coses i de seguida puc començar la projecció. Però amb el sistema de servidors, carregar la pel·lícula dura tant com la mateixa pel·lícula. Es fa farragós. I més aquí, que canviem a cada sessió de film.

I pel que fa a la qualitat d’imatge?

A mi no m’acaba d’agradar. La definició és bona i sembla un quadre, l’àudio és potent... però hi trobes a faltar les imperfeccions i la textura del cinema. El tractament del color no té res a veure amb el que es fa ara. Si projectes una còpia en Technicolor, que ja n’hi ha molt poques, no té res a veure: té un component càlid, com una pintura pastel, maquíssima. I les pel·lícules d’ara solen tenir un component blau horrorós. També passa amb les reposicions de cinema antic en blanc i negre. Són de por: blaves! Ningú s’adona que és una projecció del tot freda?

Com és un bon projeccionista?

Un projeccionista és la barreja entre un tècnic i un artesà. Cal saber donar la llum al projector. La màquina és només una eina perquè tu facis cine. Has de regular el posicionament del mirall, el focus del positiu perquè en projecció tingui la màxima calidesa... Parlo de la tècnica antiga, que feia que treballar en blanc i negre fos horrorós, si realment volies treure blanc i negre.

¿Pot mirar una pel·lícula o l’atenció li marxa als colors i les textures?

Sí, costa de mirar-la perquè, moltes vegades, el que veus és la projecció. Fa dècades que no vaig al cinema, literalment. Vinc aquí i en tinc prou. Però no les miro del tot, esclar. Si una de debò m’interessa, he d’anar a la sala, perquè aquí hi ha moltes distraccions: sorolls, telèfons, has d’anar canviant els rotlles...

¿Es cansa mai de projectar algunes pel·lícules una vegada i una altra?

No, la feina m’agrada i no em cansa tornar-les a veure. Sempre hi descobreixo coses noves, un detall del guió o de la direcció...

Del projeccionista només ens en recordem quan falla.

Sí, això és típic: algun el veiem des d’aquí [assenyala la franja de vidre a través de la qual es veu la sala]. Veiem que es gira i fa gestos. El pitjor moment el vaig passar fa molts i molts anys, amb la pel·lícula Raza. Me la van passar sense l’últim dels rotlles. Quan encara faltava un tros per acabar, el film es va interrompre i no teníem el final. Allò estava ple de fatxes, que es pensaven que havíem sabotejat el film. I jo em volia fondre, perquè no hi havia cap intenció política. Des d’aleshores, no començo una projecció sense assegurar-me que tinc el film sencer.

És un ofici, també, solitari.

Ara no tant, perquè des d’una sola cabina controlem dues sales. Però a la primera etapa sí, treballava sol... T’ha d’agradar estar sol, si no es fa insuportable. Recordo que hi havia dies que no podies sortir ni cinc minuts. Has d’estar bé amb tu mateix.

Els projeccionistes també han vist, al llarg de les dècades, com les sales s’han anat buidant i esquarterant.

Amb el cinema comercial, sí, és per plorar. Però aquí diria que fins i tot hi ha hagut un creixement: alguns cicles ens han funcionat molt bé. La Filmoteca té un públic molt fidel i veus, a més, que les noves generacions segueixen apuntant-s’hi.

Quan arriba a casa, no deu mirar pel·lícules a la televisió, amb tots els talls, canvis de format i altres manipulacions...

No et pensis! M’assec al sofà i sí, és veritat que fan moltes barrabassades, però almenys em relaxo i vaig mirant. No tinc la tensió de quan l’estic projectant.