Antón Losada: “El millor truc de Rajoy ha sigut fer-nos creure que no té ideologia”

Antón Losada coneix, des de fa anys, Mariano Rajoy. Potser perquè els dos gallecs veuen el món des d’unes posicions tan allunyades, l’escriptor s’ha volgut submergir en el polític professional que s’amaga darrere l’estereotip del president del govern espanyol. Losada creu que Rajoy encara és un “enorme desconegut”.

En un moment de lideratges efímers, ¿com ha aconseguit Rajoy ser tants anys a primera línia?

De l’experiència n’ha après que la política és un joc a llarg termini. Sap aguantar la pressió i ha après a gestionar els temps, de manera que a ell la incertesa el fa més fort i debilita els altres. Rajoy mai ha sigut el favorit a res i s’ha acabat acostumant a aquesta situació. Per això els temps de canvi per a ell són la normalitat.

Diu al llibre que no queda clar si Rajoy és un polític dels d’abans o un avançat als temps.

És que no quadra amb la imatge que ens diuen els manuals ni del líder governant ni del candidat. No obstant, ha sobreviscut a grans fracassos i ha aconseguit grans victòries. Per això el meu dubte és si som davant de l’últim polític del segle XX o el primer del segle XXI, ja que cal reconèixer que el marianisme s’estén: cada vegada hi ha, per exemple, més polítics que fan servir una relació plasmàtica amb la premsa.

¿No és contradictori amb la demanda de més transparència?

A les eleccions del 2011 el missatge de Rajoy va ser dir que era un home previsible. Oferia estabilitat, el no canvi, i és el que ara torna a oferir. Aquesta és l’essència del personatge polític. Molta gent, davant la situació d’incertesa actual, reacciona impulsant el canvi, però d’altra ho fa aferrant-se a allò que ja coneix. Rajoy fa política per a aquesta gent. I la pregunta és si aquesta gent és més majoritària del que ens imaginem.

¿Rajoy s’ha beneficiat del discurs de la por al que és desconegut?

S’ha beneficiat sempre del fet que els seus rivals han tendit a menystenir-lo. Entre tots hem construït una caricatura de Rajoy, que ell ha alimentat perquè li ha permès fer política amagat al seu darrere. Tots tenim la percepció que és un polític gairebé per accident, que pren decisions quan no té més remei, que el que li agrada de veritat és llegir el Marca. La majoria dels seus rivals s’ho han cregut, i quan han descobert que al darrere hi ha un polític professional, que viu per a la política, que té una estratègia, ja era massa tard.

Tant dins com fora del PP...

Sobretot els de dins. Aquest menysteniment ha sigut un dels elements clau: Aznar el va nomenar perquè va pensar que no canviaria res del que ell havia fet. L’altre element és que sap que no és un hiperlíder i que la seva fortalesa és el partit. A diferència dels rivals interns, sempre ha tingut cura del partit, i així ha anat guanyant. Al congrés del PP de València el 2008, Esperanza Aguirre tenia els titulars dels mitjans de comunicació, però Rajoy tenia els vots. De fet, els seus grans errors s’han produït per intentar fer el que no és. El gran exemple és la famosa niña de Rajoy.

¿Retirar la llei de l’avortament va ser una decisió hàbil o el reconeixement d’un error?

En un moment molt difícil, quan no hi havia cap bona notícia econòmica per donar i els votants del PP desertaven en massa, va intentar tirar d’un element molt ideològic per activar el votant mes nuclear. Va ser com el botó del pànic. Però quan l’economia va començar a anar millor tothom es va adonar que no havia sigut tan bona idea.

I va deixar caure Gallardón com havia fet amb altres aliats, com Francisco Camps.

Aquesta és una altra de les seves fortaleses: matar a qui calgui per aconseguir l’objectiu. I ho fa tan bé que sembla que se suïcidin perquè els mata com es fa amb els companys de partit, amb petons i abraçades.

Una altra de les percepcions de Rajoy és que no pren decisions, que deixa que el temps passi.

Tots ens fixem més en la caricatura que en el polític, i això li permet prendre decisions polítiques. Mentre alimentem la imatge d’un president envoltat de consellers àulics, ell ha tirat endavant la reforma laboral més agressiva de la història, ha matat la llei de la dependència, ha retallat la despesa social com no ho havia fet ningú. No deixa de ser curiós que, mentrestant, diguem que no fa res. Si arriba a decidir...

Quina ha estat la decisió que ha pres amb Catalunya?

Des del primer minut va tenir clar que li anava millor la confrontació que l’acord perquè li era més rendible per mobilitzar els seus. És un president molt estratègic, amb molta ideologia, i el seu millor truc ha sigut fer-nos creure que no en té.

¿No creu que canviï aquest immobilisme el 2015?

En absolut. Va tenir un moment de dubte després del resultat de les eleccions europees, però ja ha passat. Dir que no a tot serà un element fonamental de l’estratègia electoral de l’any que ve. Rajoy només governa per als votants del PP i es concentra en ells, amb un ús partidista de les institucions sense límit que em sembla molt nociu. Què va anar a fer fa poc a Catalunya? A mantenir els seus d’allà, perquè els altres no el votaran, i a parlar als de fora.