Al teatre no, al senyor doctor
¿El sap, oi, el cas d'aquell a qui tothom prenia per savi perquè sempre observava i mai deia res? Fins al dia en què va parlar i tothom va comprovar que si no havia badat boca fins llavors era perquè no tenia res a dir. Doncs amb Mourinho (també conegut com Mouditnho, Moufinger o Ditinho) passa una cosa semblant. Vam convenir que el seu espectacle del Bombero Torero era una elaborada estratègia psicològica basada en l'estudi del comportament del rival per poder destruir-lo psicològicament i anímicament amb l'únic objectiu d'aconseguir la victòria. La matinada d'ahir vam adonar-nos que realment som davant d'un maltractador psicològic i d'un desequilibrat que és a la recta final de la cursa cap a la seva destrucció i la de tot el seu entorn.
Usant la ironia diríem que això ja ens va bé perquè quan decideixi fugir a destruir un altre club, haurà convertit el Reial Madrid en una mena de Txernòbil esportiu i social del qual els costarà anys sortir. Però, com va dir Pep Guardiola, el problema és que acabarem prenent mal. Que Mourinho hagi convertit en autòmats de la seva secta (auto)destructiva gent que fins ara semblava normal com Casillas i Xabi Alonso és problema de qui ho fa, de qui s'ho deixa fer i de qui ho permet. El que és preocupant és que actituds de dement com la d'anar ficant el dit a l'ull de la gent i després negar la realitat amb una bipolaritat covarda són vistes per milions de persones. Nens inclosos. I, sí, ja sé que als patis de les escoles la majoria de criatures volen ser Messi i no Cristiano i que la majoria de mares volen de gendre el Pep i no el pertorbat perillós, però l'exemple de l'il·luminat també arriba a una minoria tan fanàtica com unineuronal. Si no volem que passi res, ara és el moment de prendre mesures. Demà pot ser massa tard.
