Publicitat
Publicitat

Albert Soler: "Barcelona és una de les ciutats amb més gent apuntada a centres esportius"

Preparatius accidentats "Recordo que al primer assaig, quan el gran vaixell de la Fura havia d'entrar a l'Estadi, es va encallar al túnel d'accés; la cerimònia va estar parada durant deu minuts"

L'esportista d'alt nivell potser acaba d'arribar d'un altre continent, té jet lag i no ha pogut dormir bé, està cansat, li fa mal el canell, té un patrocinador que li està dient que, si no guanya, li retirarà el patrocini, o simplement s'acaba de barallar amb la seva parella... Quasi mai som conscients del que li passa fora del camp, de la pista o de la piscina". La reflexió és d'Albert Soler, que al final del govern Zapatero va ser secretari d'estat per a l'Esport del govern espanyol.

Ho explica amb coneixement de causa, no només per la responsabilitat esmentada i la que va tenir abans (del 2008 a principis del 2011 va ser director general d'Esports del Consell Superior d'Esports), sinó també perquè quan exercia aquests dos càrrecs vivia a la residència Blume de Madrid. Allà convivia amb els esportistes que es preparaven per als Jocs de Londres i observava, per exemple, que els d'un mateix esport van plegats arreu i que els de boxa són nois que acostumen a pertànyer a famílies desestructurades.

Si no hagués estat per una lesió, probablement, Soler hauria continuat fent waterpolo i no hauria fet el salt a la política. Va començar a practicar aquest esport als deu anys. Com la major part de matrimonis, el de la política i l'esport és ple d'amors i desamors. Però, tot i això, Soler va decidir capbussar-s'hi, i va fer-ho a la seva ciutat natal en una època difícil, l'era postolímpica.

I és que després del clímax de l'estiu del 1992, a Barcelona a tothom li feia mandra parlar d'esport. Per això, l'any 1999 Albert Soler, aleshores director d'Esports de l'Ajuntament, va decidir redactar un pla estratègic. "Vam fer una radiografia de l'esport a Barcelona, que ens va constatar que aquesta és una de les ciutats amb més ciutadans apuntats en centres esportius [unes 300.000 persones hi fan esport, un 20% de la població]; un dels objectius del pla, que en bona part s'ha assolit, és que tothom havia de tenir un centre esportiu com a màxim a quinze minuts caminant des de casa o la feina", explica Soler.

Quan estudiava INEFC, Barcelona es preparava per als Jocs Olímpics. I no va dubtar a apuntar-s'hi de voluntari. Als Jocs van destinar-lo a l'Estadi. S'ho va passar molt bé en les proves d'atletisme. "A l'Estadi jo era el voluntari responsable dels voluntaris que feien tasques de control d'accés i d'acomodació. Una de les meves funcions era coordinar els torns, de manera que tots poguessin, en un moment o altre, ser als llocs més agraïts", explica Albert Soler, que aquesta legislatura és diputat del PSC al Congrés de Diputats a Madrid. "Quasi tots els voluntaris ja feien tasques per als Jocs abans que comencessin. A l'Estadi van col·laborar als assajos de la cerimònia d'inauguració. Recordo que al primer assaig, quan el gran vaixell de l'espectacle de la Fura havia d'entrar a l'Estadi, es va encallar al túnel d'accés; la cerimònia va estar parada deu minuts, però els espectadors eren de casa, quasi tots de Barcelona, i no van protestar, esclar", explica.

"Ja fas esport?", pregunta quan ens acomiadem. "N'hauria de fer més", li dic sense concretar gaire. "Ja saps tots els beneficis que té, oi? És una de les millors maneres de desconnectar de tot de seguida", em comenta, abans de recomanar-me que miri a YouTube Esos locos que corren . I marxa corrents.

Més continguts de