ELS AMICS DE LES ARTS PALAU DE LA MÚSICA 6 DE FEBRER CròNica Pop
Societat 08/02/2011

Alegria, que és festa major

Marta Salicrú
2 min
Eduard Costa, Joan Enric Barceló i Ferran Piqué, en primer terme. Dani Alegret s'insinua a l'esquerra, entre el fum .

El Palau de la Música no podia estar més ple: les entrades s'havien exhaurit (en temps rècord) i hi havia gent fins i tot als zenitals balcons de sobre l'escenari. El de diumenge era el primer dels dos concerts consecutius amb què el quartet Els Amics de les Arts acomiadaven l'exitosa gira del seu debut supervendes, Bed & Breakfast (2009), i l'expectació es palpava en l'ambient. El públic, de totes les edats però amb predomini de gent al voltant de la majoria d'edat i de pares amb els seus fills petits, estava ansiós. Tant, que quan els llums van apagar-se, a les vuit del vespre en punt, un crit il·lusionat es va deixar sentir a la sala... seguit d'un altre de decepció quan el públic es va adonar que qui havia sortit a l'escenari no era la Bred & Banda, la banda d'acompanyament d'Els Amics de les Arts, sinó els teloners. Alguns dels instruments que hi havia preparats sobre l'escenari (una guitarra pedal steel , percussions cubanes) ja delataven que encara caldria esperar Els Amics una mica més, però el públic del Palau no estava per subtileses: era nit de festa major, i havia vingut a passar-s'ho pipa, a cantar i a picar de mans.

Poc abans de tres quarts de nou Els Amics i la seva banda (baix, bateria i secció de metalls) van sortir a fer el concert número 114 de la gira, rodats i sabent perfectament què calia fer per ficar-se a la butxaca un públic que ja era seu abans de començar. Van arrencar amb Déjà-vu , de l'EP Castafiore Cabaret (2008), del qual també van recuperar A vegades , Tren transsiberià i el rap Exercici seixanta , que va punxar una mica, potser perquè és el tema que menys encaixa amb el pop amable de melodies i lletres accessibles que practiquen.

Bred & Breakfast va sonar gairebé sencer, però el quartet va preferir deixar al tinter algunes de les cançons del seu possible repertori en favor dels habituals llargs monòlegs humorístics centrats en la seva celebèrrima convivència en un pis d'estudiants, un format que es van treure de la màniga quan no tenien prou cançons per omplir un concert, i que ha esdevingut la marca de fàbrica dels seus directes. Però sacrificar la música en favor de la comèdia és l'opció més lògica d'un grup que té en l'humor el secret del seu èxit. Els Amics de les Arts són La Trinca de la generació 2.0, i durant el primer concert al Palau, els tuits del públic comentant-lo van convertir el xou en trending topic a Twitter.

El xou va seguir un guió sense sorpreses, sense més convidats especials que un petit exèrcit de ninos de peluix gegants - L'home que treballa fent de gos habitual i tres animals més-, a l'estil dels nord-americans Flaming Lips. De confeti, al Palau, no en van poder llançar. No els van deixar, van dir. Tampoc l'última cançó va sorprendre gaire. Els Amics van acomiadar-se amb la promesa de tornar amb un nou disc a l'altura de les ganes del seu públic, i amb la seva versió de Cançó a mahalta de Lluís Llach musicant Màrius Torres.

stats