Publicitat
Publicitat

SALUT

Moure el cos és bo per a petits, joves i grans, però només si es fa amb control

Alerta amb el fervor per l'esport

Nens de sis anys fent curses de motocròs, jubilats que practiquen surf, maratons plens a vessar de corredors que han superat els 50… En el món de l'esport, les barreres de l'edat tendeixen a diluir-se. Però, realment, ¿és bo per a la salut que un infant s'entreni cada dia durant hores creient que potser algun dia arribarà a ser el millor? ¿I és aconsellable que un adult que durant la joventut no ha fet exercici físic de manera regular participi en proves de resistència amb l'al·licient de descobrir els seus límits? Quins riscos suposa? Hi ha un esport per a cada edat?

El culte al cos i la idolatria a l'esport fan que molts pares empenyin els fills a iniciar-se en l'esport que a ells els apassiona, mentre que cada vegada són més les persones que, sense una experiència prèvia, es llancen a recórrer llargues distàncies o a practicar esports de risc.

Intensitats diferents

"No hi ha un esport per a cada edat", certifica Xavier Peirau, professor d'activitat física i salut a l'INEFC de Lleida. "El problema no és l'esport que fas, sinó la intensitat amb què el practiques"."Durant la primera etapa de la vida, les persones guanyem força i resistència. L'ideal és que quan som adults ho sapiguem mantenir i que quan ens acostem a la senectut ho gestionem bé. Si no ho hem fet, a partir dels 30 o 35 anys hem de vigilar perquè podem tenir lesions, sobretot en els esports que suposin fer salts, girs o esforços cardiovasculars importants, mentre que els que s'han cuidat més podran estirar sense problemes fins als 45 o 50".

Podem participar en tornejos de futbol sala als 40 anys? Sí, sempre que ens ho prenguem com el que són: competicions de costellada amb veïns i amics i no la final de la Champions. Si seguim els consells dels experts, reduïm dràsticament les possibilitats de lesions i, de cara al futur, el risc de dolors crònics a l'esquena i als genolls.

"De vegades, a la consulta, els pacients m'expliquen que surten a córrer tres dies entre setmana i que el dissabte fan un partit amb amics -explica Dani Brotons, metge especialitzat en medicina esportiva-. Doncs em fan més por aquests partits de costellada que els 40 quilòmetres que puguin córrer cada setmana, perquè un esport com el futbol és més traumàtic".

Brotons recomana l'assessorament mèdic a tothom que faci esport, però sobretot a les persones que en fan amb més intensitat. I aconsella l'exercici a la gent gran, tot i que amb precaucions. Cal escollir un bon material, escalfar bé abans de posar-s'hi, protegir-se del sol, hidratar-se la pell, no oblidar-se dels avituallaments i evitar els estimulants com el cafè si no s'ha passat una revisió mèdica.

Peirau és partidari que s'obligui per llei a fer proves d'esforç a totes les persones de més de 35 anys que participen en competicions esportives. Sobretot, afegeix, vista "la moda" que s'ha imposat de participar en maratons o en proves ciclistes llargues. El professor de l'INEFC alerta que molts participants no estan preparats per fer-ho, de manera que el risc que algú pateixi un accident cardiovascular es dispara.

L'adult que fa esport de competició té la llibertat per decidir què vol fer amb el seu cos i amb la seva vida. Per als nens que s'inicien en aquest camí quan són petits, el marge de maniobra és més estret. Gimnastes, tenistes i futbolistes precoços sovint es veuen abocats a exigències físiques extremes per pressions familiars.

Peirau es mostra radicalment contrari a aquestes pràctiques. "En la nostra societat tots estem en contra de l'explotació laboral infantil però, en canvi, ens sembla bé que un nen s'entreni quatre hores diàries per obtenir una medalla olímpica. L'esport espectacle mana i volem tenir nens prodigi, però des d'un punt de vista mèdic, de cap manera hi puc estar d'acord. Hem de respectar el creixement harmònic de l'infant, sense forçar el cos". Peirau es mostra contrari a pràctiques com el control rigorós que han de seguir les gimnastes de rítmica o que els nens competeixin amb les mateixes normes que regeixen l'esport d'adults. "Això no és salut", remarca. En el cas dels nens i les nenes la inactivitat porta al sobrepès. Els experts són partidaris que se'ls ensenyin les habilitats necessàries per practicar algun tipus d'activitat física i que aquestes habilitats es mantinguin amb el temps. Ho consideren la millor manera d'entrar en l'etapa vital de maduresa en un estat de salut òptim.

Especialització

Durant els primers anys, l'exercici ha de servir, a més de com a eina educativa, per desenvolupar totes les capacitats físiques de la persona, però sobretot la força, la coordinació i l'equilibri. A partir del moment en què el jove supera l'adolescència és bo que s'especialitzi en algun esport en concret. A partir dels 20 anys no hi solen haver limitacions per treballar la força, la intensitat, la coordinació i la resistència, de manera que, si els metges no diuen el contrari, un individu sa pot practicar qualsevol esport.

Cal tenir en compte que el rendiment augmenta de manera progressiva fins als 30 anys. A partir d'aquest moment, comença a declinar. Es perd potència, però es guanya resistència: ens convertim en dièsels.

L'exercici elimina l'estrès, prevé les malalties cardiovasculars i ens ofereix més possibilitats d'entrar en l'etapa de maduresa amb bona salut, per això s'ha de mantenir més enllà de la jubilació. La capacitat respiratòria d'una persona de 80 anys és el 40% d'una de 30, el flux sanguini ha perdut intensitat i la massa muscular s'ha atrofiat. Tot i això, els metges recomanen l'exercici com a eina terapèutica, amb les lògiques limitacions de l'edat. Com diu el doctor Xavier Peirau, l'exercici més accessible en totes les edats és, senzillament, caminar.

Més continguts de