La religió es basa en veritats immutables i generalment obtingudes per revelació, però la ciència, més humil, es conforma amb certeses provisionals obtingudes sovint amb treball i esforç. De la mateixa manera que la relativitat especial d'Albert Einstein va substituir i completar la mecànica de Newton, també és possible preveure que algun dia deixi pas a alguna altra teoria més general. El canvi en la ciència està acceptat i és benvingut. Però caldrà que l'experiment del CERN amb els neutrins es confirmi, i això encara no ha passat.
Les infidelitats dels fotons
Quan l'any 1997 l'equip dirigit pel doctor Anton Zeilinger, de la Universitat d'Innsbruck (Àustria), va ser capaç de teletransportar a distància la polarització d'un fotó, es va parlar de si seria possible la teletransmissió de matèria, que hauria pogut justificar aquella frase tan típica del " Beam me up, Scotty " que el capità Kirk de Star Trek diu al seu cap d'enginyeria quan vol teletransportar-se. I, simplement, la realitat és que el que s'ha aconseguit fins ara amb les partícules no és possible a escala macroscòpica. L'experiment de Zeilinger era divertit: si A i B eren fotons quànticament "enllaçats" i se separaven quan B tenia una interacció amb C que canviava, per exemple, la seva polarització, aleshores A, malgrat la distància, ho sabia i reaccionava en conseqüència. És a dir, la informació es teletransportava. Penseu en A com a Alice, en B com a Bob i en C com a Carol, com es feia a l'article de Nature . Una relació tan real com la mateixa vida.
La ciència-ficció ha analitzat molt bé el curiós món de les paradoxes temporals que serien possibles si el viatge en el temps existís. Així ho va constatar Kip Thorne (professor Feynman de física teòrica al famós Institut Tecnològic de Califòrnia) quan Carl Sagan li va demanar que estudiés aquesta possibilitat per fer-la servir en la novel·la Contact (1985). Thorne ja va establir la possibilitat teòrica que es pogués viatjar en el temps fent servir un forat de cuc.
I si matem l'àvia?
Un altre dels principals arguments que fan dubtar sobre si algun dia podrem viatjar en el temps són les paradoxes. I és una llàstima. Això d'anar al passat i matar l'àvia (matar l'avi no crea paradoxes, com a molt, si acabem naixent igualment tan sols demostraria la infidelitat de l'à via) és una acció malvada i violenta però sorprenent en les seves conseqüències paradoxals: sense l'àvia, qui ens hauria fet néixer? De fet, és el que li passava a Marty McFly, el protagonista de Retorn al futur (1985), de Robert Zemeckis: havia d'aconseguir que els seus pares s'enamoressin perquè si no, ell no hauria pogut néixer. Ens haurem de conformar amb el que fem fins ara: viatjar en el temps a la velocitat d'un segon rere un altre segon. Sempre cap al futur.
