Més enllà de la proposta de xiringuito estàndard, dirigida al públic guiri addicte al chill-out pur i dur, a la platja del Prat de Llobregat hi ha un lloc que, aliè a la globalització, aposta per la personalitat pròpia i el bon rotllo. És el Xiringuito Calamar, lluny de tota massificació. Com es va poder escoltar entre el públic que s'hi va citar diumenge, amb motiu del debut en directe de Transadelica: "Això és millor que la platja d'El Palmar de Cadis!"
I és que si a l'entorn privilegiat del Xiringuito Calamar hi afegim la nova proposta de fusió cubanoalgeriana que presentaven Amparo Sánchez i Yacine Belahcene en un capvespre espectacular, el resultat és que la cita de diumenge al vespre va ser una d'aquestes sessions ideals per a una nit d'estiu perfecta. I sense haver de pujar a cap avió ni agafar cap Balearia.
A mitja tarda, mentre l'ex-Amparanoia, l'exlíder de Cheb Balowski i els seus companys provaven so, les taules de fusta del pintoresc xiringuito i els seus voltants s'anaven omplint de gent amb ganes de bona música. Per als i les fans incondicionals de la granadina -tant els que la segueixen des d' El poder de Machín (1997), d'Amparanoia, com els que s'han enganxat al peculiar so de Tucson-Habana (2010), l'estrena en solitari d'Amparo Sánchez-, el concert de diumenge era una oportunitat d'or per descobrir el nou projecte. A més de Belahcene, tot un mestre dels sons sense fronteres, l'acompanyen el músic grec Yannis Papaioannou, Oscar Ferret i Jordi Mestres (habituals de la cantant) i Gerard Casajús (La Kinky Beat). Una banda de luxe.
'Trance' entre Oran i Cuba
Com el seu nom indica, Transadelica es va convertir en una autèntica festa de trance contagiós i genuí, en què temes tradicionals cubans van desembocar en ritmes trepidants que rememoren la música que s'escoltava en cafès mestissos d'Oran als anys 50, quan a Algèria es gestava la seva música contemporània, d'arrel àrab, espanyola i caribenya. Després d'una suggestiva introducció, El bohío-quizás , el tema que protagonitza el primer videoclip de Transadelica, va servir d'aperitiu per establir contacte amb la particular fusió cubanoalgeriana que factura la banda. El van seguir joies del repertori immortal de l'illa com El son cubano , El manisero i Chan-Chan , que Amparo va dedicar amb emoció a Elíades Ochoa (Buena Vista Social Club). Les cançons es van entrellaçar amb el tema rai Abdel kader , amb el clàssic de Farid al-Atrache Hebeena hebeena i amb el chaabi Ja Rayah de Dahmane El Harrachi , catapultat a la fama per Rachid Taha. El concert va culminar amb la peça del repertori del grup que millor en sintetitza l'esperit, Raï, rock, rumba .
El llaüt imparable de Papaioannou, que tan aviat sonava àrab com a tres cubà, es barrejava amb l'explosiu piano de Ferret, amb l'omnipresent contrabaix de Mestres i amb les percussions de Casajús, que diumenge va comptar amb el suport del mexicà Perro. Mentrestant, les veus d'Amparo i Yacine brodaven cançons que van unir més que mai les ribes mediterrànies amb les caribenyes en una nit màgica.
