Publicitat
Publicitat

FOTO CONTE

Andreu i Pepa

Jo sóc aquest que corre al bell mig de la fotografia, i em dic Andreu Mocholí. Sóc estudiant de periodisme en pràctiques i em veig en aquest embolic per motius que ara us explicaré. Enguany m'han suspès l'assignatura L'entrevista en profunditat , que impartia un professor que em té mania. Les coses són així de senzilles, no cal buscar cinc peus al gat. El professor va decidir que la meua entrevista en profunditat al jugador de bàsquet Ricky Rubio presentava notables errors de base i que no em podia aprovar. El que va desequilibrar definitivament la balança va ser que jo a l'entrevista tractava l'entrevistat de tu, i segons el meu professor sempre s'ha de fer de vostè. Sempre, fins i tot si entrevistes ta mare. Busqueu qualsevol entrevista en aquest diari i veureu que, efectivament, és així: tothom tracta de vostè l'entrevistat.

El suspens, del tot inesperat, va impedir que demanara una beca Erasmus i que el destí que m'havia buscat, Breslau, Polònia, haguera d'esperar. En canvi, em vaig posar a fer pràctiques formatives en un diari el nom del qual ara no revelaré. Hi vaig arribar un matí de maig i em va rebre el becari al qual havia de¡ substituir. Em va donar uns temes que havia de cobrir i em va assenyalar l'ordinador. I va marxar per sempre.

En els dos mesos que hi vaig ser, en aquella redacció, no vaig parlar en cap moment amb cap periodista en plantilla: tots eren becaris, amb diferents estatus. Hi havia becaris que feia quasi dos anys que treballaven, i que deien que el seu contracte estava a punt d'aparèixer. Puc dir que foren ells, els becaris, els que m'ho varen ensenyar tot, i que, a més a més, en contra del que se sol suposar, ho varen fer molt bé. En realitat, el pitjor que li pot passar a un becari és caure sota la tutela d'un periodista en plantilla: es pensen que ho han viscut tot, són uns iconoclastes i t'acaben marejant, no hi ha manera d'aclarir-se amb ells, no són pràctics, i massa sovint són busca-raons. T'aboquen als embolics, gaudeixen amb els mals rotllos. Diuen: "Hi ha marro! Trau-hi suc, becari!" I et deixen a soles amb un bon merder. Al cap de poc, els becaris els eviten com la pesta, aquests periodistes en plantilla, i jo, com dic, vaig aconseguir estar-hi dos mesos sense parlar amb cap.

Un bon dia el director adjunt del mitjà va convocar els becaris. Però, per a la meua sorpresa, tan sols hi vaig anar jo. Literalment, vaig caure en el parany. Després em deien: "Però home, com t'ha passat pel cap anar-hi!" El director adjunt era un home amb americana i corbata, i amb unes dents grosses, que lluïen com les tecles d'un piano. Li deien de mal nom Cascanueces, perquè així era conegut al seu poble natal, Hellín. Em digué que havia pensat en mi per enviar-me de corresponsal especial a Líbia. Que coneixia la meva feina i que li semblava de molta qualitat. Em preguntà si sabia fer fotografies. Li vaig dir que no, que l'assignatura La fotografia en profunditat la impartia un professor que... No em va deixar acabar, i va concloure, nerviós, amb un somriure que em va semblar sarcàstic: "No sé què us ensenyen a la facultat! Però deus saber fer fotografies com tothom, no?" Li vaig dir que naturalment, però que, com no tenia càmera, disparava amb el mòbil. Em digué que m'aconseguiria un equip fotogràfic del diari, però que hi responia amb la meua vida. Vaig quequejar unes paraules d'agraïment. El que no em va preguntar és si m'agradava córrer...!

Per cert, la que corre al meu costat és Pepa, biòloga de València, especialista en copèpodes. Si em deixen els amics del diari ARA, algun dia us explicaré la seua història. Que com es diu, també és per sucar-hi pa.

Més continguts de