Publicitat
Publicitat

Antonio Banderas: "Almodóvar t'obliga a lluitar contra els propis instints"

Cirurgià torturat "El Pedro volia que el meu personatge fos auster com una pantalla en blanc" Amistat "Rodar 'La piel que habito' ha estat com tornar a casa"

Pedro Almodóvar ja ens va explicar a Canes per què va decidir tornar a treballar amb Antonio Banderas: "Tenia una gran necessitat de pentinar-li el serrellet cap enrere. Com que a la vida real ja té la Melanie per fer-ho, vaig pensar que si li donava un paper tindria la meva oportunitat". Avui s'estrena La piel que habito , el primer film que Almodóvar i Banderas roden plegats des del 1990. Explica la història d'un cirurgià plàstic, el Dr. Ledgard, un psicòpata torturat pel record de la seva difunta dona que utilitza el bisturí per fer que la morta torni a la vida.

Com ha estat el retrobament amb Almodóvar, després de 20 anys?

Intens. Rodar amb Almodóvar sempre és molt intens. Esclar que això ja ho sé des dels anys 80. Però a La piel que habito s'ha enfrontat a un tema molt més difícil, extraordinàriament bell i creatiu. I la veritat és que jo necessitava un retrobament com aquest. L'experiència ha estat bé. Li donaria un notable.

El cinema d'Almodóvar ha evolucionat molt. Ha canviat la seva manera de treballar?

Sí. En termes formals s'ha tornat molt més auster, més minimalista i net. Pel que fa al contingut, potser diria que és més profund i complex. Però jo no ho entenc com una autotraïció, sinó com una progressió natural. Quan vam presentar la pel·lícula a Canes es va dir que Almodóvar havia fet un salt des de les seves últimes quatre obres fins a La piel que habito . Crec que aquest salt és un moviment coherent cap a ell mateix. La piel que habito és més Almodóvar que el mateix Almodóvar.

Quines dificultats li ha suposat aquesta volta de timó?

El procés sempre és igual: durant el període d'assajos, tothom arriba amb les seves propostes i les col·loca sobre la taula. Ell en tenia unes i jo unes altres de completament diferents. Per primer cop, Almodóvar volia una pel·lícula molt sòbria. I també volia que els actors fóssim austers. Em va demanar que convertís el meu personatge en una pantalla en blanc, una mena de gibrell en què el públic pogués abocar les seves inquietuds. La idea era complicada, però em va acabar convencent. Recordo que em va dir: "Mira, la narració és com és, i explicarem la història. Ho hem de fer, no hi ha més remei. Però no cal que tu la reexpliquis i la comentis amb l'audiència mentre actues".

Li va resultar complicat superar els tics de Hollywood?

Quan et trobes amb un personatge d'aquest tipus, el cos sempre et demana més. Un Dr. Ledgard et porta a treure els músculs interpretatius, i et convida a caure en histrionismes. Almodóvar dirigeix amb molta precisió i això t'obliga a lluitar contra els propis instints. Però el Pedro és com és i jo l'admiro i el respecto a ulls clucs, sense qüestionar-li res. Almodóvar volia construir un psicòpata que provoqués el mateix efecte que els assassins que surten a les notícies: els veïns sempre diuen que són tan educats, que sempre saluden i que van a missa els diumenges. Ningú s'imagina que porten una doble vida. Jo no sóc la persona adequada per valorar la meva feina, però he de dir que estic molt satisfet amb els resultats.

Feia molt que Almodóvar treballava en el guió. Quan hi va entrar vostè?

Vam parlar-ne per primer cop a Canes, l'any 2002. Jo hi era amb Brian De Palma i l'equip de Femme fatale , que tancava el festival. Em va dir que volia adaptar la novel·la de Thierry Jonquet Taràntula i que comptava amb mi. Bé, ja em va aclarir que no seria una adaptació normal. En realitat, el llibre només va ser una font d'inspiració. Fa cosa d'un any i mig, jo estava fent un workshop per a Zorba , a Nova York. El Pedro em va trucar i em va dir: "Ha arribat l'hora!"

Creu que el film de De Palma hi va tenir res a veure?

No ho crec. I és curiós, perquè el Nicolas Bardo de Femme fatale i el Dr. Ledgard tenen coses en comú. Sobretot perquè tots dos són una mica voyeurs . Però el Nicolas és una mena de resum de tots els personatges de De Palma, que en el fons són el seu reflex. El Nicolas observa la realitat i la interpreta des de fora. El Dr. Ledgard, en canvi, és qui mou els fils de la trama. A La piel que habito el voyeurisme és una excusa per parlar de com es pot produir bellesa.

Dit així sona molt bonic, però la pel·lícula és molt més perversa.

En realitat el Dr. Ledgard no ho veu així. Ell no sent que estigui fent res de dolent. De fet hi ha un moment a la pel·lícula en què pensa que el subjecte de la creació hauria d'estar-li agraït. Però sí, els camins són molt més foscos. Tots ens porten a pensar en la capacitat que té l'home de convertir-se en Déu i de portar a la pràctica totes les estratègies que té en ment. Hi ha una reflexió molt profunda al darrere.

Vostè ha saltat de Hollywood cap a un cinema d'autor molt més local.

Ja fa tres anys que vaig començar aquest canvi de direcció. Vaig deixar la Creative Artists perquè no estava content amb els papers que em proporcionaven i em vaig trobar amb Ed Limateo, una llegenda en el món de les agències d'actors. Va morir fa cosa d'un any. Limateo i jo vam mantenir moltes converses apassionants. És probable que algun dia les publiqui. Amb el canvi em van arribar possibilitats d'actuar amb Woody Allen i amb Steven Soderbergh, vaig tornar a Europa amb Jean-Jacques Annaud i ara, dues dècades després d' ¡Átame! , torno a treballar amb Pedro Almodóvar.

No et preocupa perdre presència a la taquilla internacional?

No m'importa fer papers petits, si em permeten desenvolupar-me al costat de gent que m'interessa. Sempre m'he reconegut a mi mateix com un actor i admiro aquelles companyies que en els temps antics viatjaven amb carros de ciutat en ciutat i feien una obra d'Alfonso Paso a les tres de la tarda i a la nit una de Shakespeare. M'agrada molt moure'm en aquest territori més artesanal. Però penso que el cinema serveix a molts propòsits i tots són legítims, sempre que es facin honestament. Evidentment, l'univers d'Almodóvar també em defineix molt. Ja hem treballat junts en sis pel·lícules, cinc als anys 80. Rodar La piel que habito ha estat com tornar a casa amb la família.

Quins efectes creu que tindrà aquest retorn?

Amb els 32 anys que fa que em dedico a aquesta professió he après que els treballs sempre floreixen després d'un cert temps. Costa una mica que els resultats es vegin immediatament, així que encara no ho sé. Però tinc grans projectes personals. La meva empresa Green Moon produirà, en col·laboració amb Vértice 360 i Quinta Communication, la pel·lícula de Gabe Ibáñez Autómata , i jo hi tindré un paper. Si tot va bé, el setembre del 2012 estaré dirigint. I pel que fa a la meva carrera d'intèrpret, he decidit reduir-la molt. Només faré el que m'interessi de debò. Hi estic decidit: em convertiré en un actor molt més selectiu.

Més continguts de