Publicitat
Publicitat

MODA

Els dissenyadors adapten en clau contemporània la mítica capa

Aquest hivern torna l'estètica Sherlock Holmes

Tornen les aventures de Sherlock Holmes i també ho fa l'inseparable macfarlan que lluïa el detectiu creat per Arthur Conan Doyle. La capa, aquella peça sofisticada que l'imaginari associa a Superman, el comte Dràcula, la romàntica Jane Eyre i a mites dels seixanta com Marianne Faithfull, és l'última revelació entres les peces d'abric de la temporada.

"Fa temps que no es portava, és la peça nova del guarda-roba urbà", afirma Jaume Vidiella. El director d'art i estilista recorda la sortida de Chloé, la casa de moda francesa, presentant la col·lecció d'hivern del 2009. Des de llavors, les grans firmes de moda -com Yves Saint Laurent i Marni aquesta temporada- i les marques de gran distribució les continuen reinterpretant.

La capa és una referència de les col·leccions d'hivern d'Ailanto gairebé des dels inicis, vinculada a la preferència dels germans Aitor i Iñaki Muñoz pels patronatges simples i senzills, tot i que defensen que sempre "se li ha de donar un toc contemporani a la peça, canviant detalls, teixits i patronatge per actualitzar-la". Aquesta vegada s'han inspirat en les imatges d'esports d'hivern de les fotografies de Jacques Henri Lartigue i han optat per un model llarg i lleuger en polipell i un altre que recorda els ponxos (una versió de capa més casual i artesana); han donat volum a les espatlles i han incorporat acabats com les butxaques -o falses butxaques per on treure els braços-. Les dissenyadores d'Azpeleta y Martínez han introduït la capa aquesta temporada per primera vegada i han apostat per un patronatge molt més holmesià, a partir de tres peces i un estampat de quadres d'aires escocesos.

De Goya a Saint Laurent

La capa va guanyar protagonisme al segle XIX -Goya s'hi havia anticipat i l'havia pintat en obres com El parasol i El embozado -, recuperada de l'època medieval i l'antiguitat. La novetat va ser que les dones van incloure al seu armari aquesta peça eminentment masculina. Josep Casamartina, director de la col·lecció tèxtil Antoni de Montpalau, indica que primer era una peça curta que només tapava les espatlles (les anomenades "sortides de teatre", una evolució del xal) i progressivament es va anar allargant, fins a la cintura i els peus, i sofisticant: podien ser amb caputxa o coll alt i es feien de tot tipus de materials, del setí a la llana negra combinada amb folres de colors vius. A finals dels anys quaranta del segle XX, Balenciaga la revoluciona: les fa inventives, amb grans solapes i inspirant-se en les capes dels papes, o més formals, llargues fins als peus, senzilles i amb vol. No és l'únic dissenyador que experimenta amb la peça sense mànigues: són memorables les de Balmain, amb la seva concepció de fugir de l'utilitarisme per generar bellesa, i la col·lecció de capes que Yves Saint Laurent va llançar als anys vuitanta.

"Encara que es porti amb un estil informal dóna un punt elegant, és estilosa i còmoda", afirma Andrea Azpeleta. Els dissenyadors n'apunten la versatilitat, la possibilitat de combinar tant amb un vestit de nit com amb un look més esportiu, la lleugeresa de la peça i la sofisticació que proporciona.

Capes comptades al carrer

Al carrer, agraden molt però encara se'n veuen poques, per falta de costum, d'atreviment o perquè es pensa que és una peça decorativa, menys funcional que un abric. Després de vint anys d'absència i reclusió als armaris, les capes han perdut olor de naftalina, continuen sent "interessants i diferents -afirma Vidiella- i per això triomfen".

Més continguts de