EL FUTBOL I LA CONVIVÈNCIA
Societat 27/04/2011

Aquesta nit m'estimo més el Barça

Joan Serra
5 min
Una llar culer a manlleu Els fills de Fina Casany i Enric Nadeu han heretat la passió blaugrana dels pares.

Bill Shankly és l'home més venerat pels aficionats del Liverpool FC. L'entrenador més longeu i amb la llengua més afilada que ha passat mai per la banqueta dels reds té poc a veure amb els duels entre Barça i Madrid. Però va ser Shankly qui va pronunciar la frase que defineix millor el que es viurà a moltes llars entre avui i dimarts que ve, el període d'excitació que marquen els dos partits de la Lliga de Campions. "El futbol no és qüestió de vida o mort; és molt més que tot això", va sentenciar Shankly, un mite a Anfield. Cinc parelles catalanes ens expliquen com aquesta allau d'enfrontaments condiciona les relacions de parella.

1. Guerra de samarretes Rivals, però ben avinguts: una parella que s'obliga a felicitar-se

Ignasi Such té seient al Camp Nou i Belén Garrido és aficionada madridista. Ell, que treballa en una institució financera, encara recorda com va estalviar per pagar-se el carnet de soci del Barça, mentre que ella, estilista de professió, avui no es desempallegarà d'una samarreta del Madrid signada per Raúl, l'excapità blanc. "Som dels que ens posem la samarreta i saltem del sofà", relata Such. La parella assegura, però, que assumeix la rivalitat amb "bon humor". "Ens obliguem a felicitar-nos després de cada Barça-Madrid, perquè l'amor a un club no pot situar-se per sobre de la relació de parella", raona Such, que admet que les males cares després d'un mal resultat duren menys que abans. Han après a relativitzar el que passa al terreny de joc. Avui passarà el mateix? "Sempre fem broma i intentem que la rivalitat duri poc", diu Garrido.

2. El clàssic, en silenci Ella és culer i ell madridista: les frases punyents són habituals

Mabel Cervera i la seva parella no s'acostumen a dirigir la paraula quan s'enfronten Barça i Madrid. Ella és culer, mentre que l'Antonio, nascut a la capital de l'Estat, va entregar-se al madridisme des que el pare li va regalar una samarreta de Santillana. Ell en volia una de Maradona, l'ídol d'infantesa, però el pare no va trobar-ne cap i es va decantar per l'opció blanca. "És pitjor la prèvia que el partit, perquè estem nerviosos i no parem de dir-nos coses, però quan comença a rodar la pilota només obrim la boca per desfogar-nos en les jugades de perill", explica Cervera. Viuran el partit a casa. "Ell em farà algun comentari irònic i jo li respondré més directa", admet aquesta comercial d'assegurances de Barcelona. "Ho vivim amb esportivitat", admet ell, periodista de professió. Apunta amb delit que va iniciar la vida en parella el 14 de maig del 2002, el dia abans que el Madrid guanyés a Glasgow la novena Copa d'Europa. El record més agradable d'ella és més recent: el 2-6 del Barça al Bernabéu. No s'han discutit pel futbol, però les frases punyents són habituals. El dilema que se'ls planteja és de quin equip seran els fills, dos bessons de 18 mesos. Malgrat que la família i les amistats són del Barça, el pare no ha perdut l'esperança: "Firmaria ara mateix que un dels dos fos del Madrid".

3. Sintonia culer Una parella de penyistes del Barça: una llar de color blaugrana

Enric Nadeu i Fina Casany són el model de parella culer. Comparteixen feina -tenen una empresa de distribució de material d'oficina- i devoció pel Barça, al qual dediquen el temps d'oci. Nadeu, penyista i soci, va ser directiu de la comissió social del club en l'etapa de Joan Laporta, uns anys en els quals Casany va exercir de presidenta de la Penya Barcelonista de Manlleu. "A diferència d'altres parelles, no tenim cap problema: tots dos volem veure el partit", explica ell. No s'han perdut cap de les grans finals que ha jugat l'equip de Guardiola en els últims anys: van ser a París i Roma per celebrar els títols de la Lliga de Campions, i també van seguir l'equip al Mundial de Clubs a Abu Dhabi. A la família de Nadeu, el sentiment blaugrana es va inocular de pares a fills. Casany es va convertir en seguidora incondicional des que va accedir al món penyista. Aquests dies són de tensió per a la parella. No es volen imaginar una ensopegada europea contra el Madrid. "Ens hi va tot i no ens en perdrem cap detall", avisa Casany. "La Fina és més cerebral i a mi em dura més l'eufòria", admet Nadeu, que voldria repetir "aquell moment de felicitat plena" que va representar el 2-6 del Barça al Bernabéu. A Manlleu, no tocarien de peus a terra.

4. Futbol i discussions L'entrega a un club no sempre és ben entesa per la parella

L'avi de Roger Molas, culer fins a la medul·la, no perdonava ni un partit. I, esclar, la passió pel Barça va deixar una herència a la família. El pare també va contribuir a cultivar la llavor blaugrana del fill, que avui, amb 36 anys, continua programant la vida en funció del futbol. Tanta entrega no sempre és ben entesa. Paula Metlika, la parella de Molas, encara es fa creus de les hores que dedica al Barça. "Una amiga terapeuta em va dir una vegada que m'oblidés de canviar-lo, que això del futbol era com una secta, de devoció absoluta", explica aquesta il·lustradora gràfica, que malgrat ser de Buenos Aires viu aliena a la malaltia futbolística. On va ser la primera cita després de conèixer-se? Al Camp Nou, per descomptat. Han passat tres anys de relació, la parella funciona, però ella continua sense compartir el neguit que el mou a ell. Molas ho entén: "Quan li dic que hi ha futbol, sé que li cau un gerro d'aigua freda". Ella busca alternatives: "Li demano que m'avisi amb temps perquè així puc fer plans amb les amigues, que ens anomenem les dones abandonades pel futbol". Tots dos ha arribat a pactes, però hi ha dies que són irrenunciables, com l'última final de la Copa del Rei. L'arquitecte relata l'escena casolana: "Ens vam posar la samarreta del Barça tots dos, però ella en va veure mitja part, va decidir que s'avorria i va decidir fer altres coses. Jo vaig patir la derrota, fins al punt que em vaig llevar l'endemà pensant que havíem perdut, contra el Madrid!" "Hem tingut discussions perquè hi ha futbol constantment i això condiciona els caps de setmana", comenta ella.

5. Entrega i indiferència Quan l'afició d'un i el desinterès de l'altra exigeix pactes de parella

A casa dels barcelonins Eva Polio i Isidor Torres hi ha una norma no escrita que es respecta: quan juga el Barça, la prioritat és el futbol i ell tria, mentre que la resta de dies mana ella. "Hem trobat la manera de portar-ho bé", explica Torres, aficionat culer. Dos detalls expliquen la distància que separa un i altre en l'interès pel futbol. Ell recorda nítidament aquella eliminatòria de la Copa d'Europa 1993-94 en què el Barça va golejar el Dinamo de Kíev, en el millor partit que va jugar el Dream Team de Cruyff. Ella, en canvi, no era conscient que es disputaven quatre duels entre Barça i Madrid en només 18 dies. Qüestió de prioritats. "Fa 12 anys que vivim junts i no m'ha aconseguit reconvertir", admet Polio. "Això és com una religió: si no tens fe, no t'hi pots entregar", afegeix. Ella continua sense mirar-se els partits, encara que la seva filla, de dos anys, mostri interès davant del televisor. Quan acaben de treballar -ella és arquitecta i ell consultor d'estratègia-, la parella dedica el temps lliure al cinema. "Ens agrada llogar pel·lícules, unes tres o quatre a la setmana, però cada cop que hi ha futbol ho hem d'ajornar", es lamenta Polio. Avui el propietari del videoclub haurà de fer paciència.

stats