Publicitat
Publicitat

“Aquí no pots escollir el teu futur”

Tres investigadors expliquen a l’ARA la seva experiència com a emigrants forçats per les retallades

Fa un any que l’Arnau Busquets va marxar a la localitat francesa de Bordeus a fer un postdoctorat sobre l’efecte del cànnabis al cervell. L’elecció no va ser lliure. El motiu? “Aquí no pots escollir el futur que tu vols”, etziba. El jove, de 29 anys i veí de Camprodon, es va treure la carrera de biologia a la Universitat Pompeu Fabra (UPF), després va estudiar un màster sobre neurociència a la Universitat de Barcelona (UB) i, posteriorment, va tornar a la UPF a fer el doctorat de biomedicina, que va acabar el juliol del 2013. El següent objectiu era fer el postdoctorat. El que no tenia tan clar, però, era on l’estudiaria, o més ben dit, on ho podria fer.

Durant els últims mesos del doctorat va fer “una exploració” per esbrinar quines possibilitats tenia a Barcelona o Madrid. “Era impossible que jo pogués triar el tema i el laboratori”, denuncia. A partir d’aquí, no va tenir més remei que obrir el ventall. La seva primera opció, i definitiva, va ser Bordeus. El jove ja coneixia la ciutat i els laboratoris on està treballant perquè hi havia fet pràctiques durant un trimestre mentre feia el doctorat. També jugava a favor de la ciutat francesa que estava prop de casa i que, a més, podia fer el postdoctorat de la “temàtica” que ell volia. “La diferència entre un país i un altre és que per anar a França podia demanar fins a sis beques, i per quedar-me aquí, cap ni una”, lamenta.

Un any després, l’Arnau està satisfet amb l’elecció. Durant el primer any ha rebut una beca de la Universitat de Bordeus de més de 2.000 euros mensuals i per al 2015 n’hi han concedit una altra, en aquest cas europea i més ben remunerada. A l’estat espanyol les ajudes per a un perfil com el de l’Arnau voregen els 1.500 euros. “El mercat científic espanyol està saturat. Fins que no es jubilin els que van aconseguir plaça fa deu anys serà difícil que hi hagi noves entrades”, critica. El problema, però, és que ara per ara només es cobreixen al voltant del 10% d’aquestes jubilacions. L’Arnau admet que per a un investigador marxar a fora és “aconsellable”: “És important per crear un nou entorn i aprendre altres maneres de treballar”. Ara bé, també defensa que hauria de ser l’afectat el que escollís “quan vol fer-ho i on vol anar”. “Ara és obligatori perquè no tenim altres sortides”, insisteix. A l’Arnau encara li queden dos anys més de postdoctorat. Tot i que no és gaire partidari de fer plans de futur, sí que reconeix que “a la llarga” li agradaria tornar a Barcelona.

Una història que es repeteix

La situació de l’Arnau és només un dels molts exemples que es repeteixen a altres punts del món. És el cas de la Marta Cifuentes. Té 34 anys i, després d’un periple que l’ha fet emigrar dues vegades, ara treballa en una empresa biotecnològica a l’estat d’Iowa, als Estats Units. Va estudiar biologia a la Universitat Autònoma de Madrid per la simple curiositat d’arribar a entendre com funcionen els éssers vius, i al final de la carrera va associar-se al laboratori de citogenètica de la mateixa universitat, que la va acceptar de becària tot i tenir problemes econòmics importants.

El següent destí va ser l’Escola Superior d’Enginyers Agrònoms de la Universitat Politècnica de Madrid, on va redactar la tesi. Com que el finançament només cobria els dos primers anys, va haver d’escriure el treball final a l’atur -una realitat que pateixen molts doctorands-. Després d’aconseguir una beca Marie Curie a França, on va estar dos anys més, va trobar plaça al Centre de Recerca Agrigenòmica (CRAG), ubicat a la Universitat Autònoma de Barcelona, el 2010. Durant un any es va fer un tip de demanar beques per poder continuar la seva investigació. Les respostes sempre eren negatives: projectes finançats de manera intermitent, investigadors sèniors amb grans currículums que havien d’emigrar i “promeses incomplertes” del govern espanyol i dels centres per crear llocs permanents. Tot i que al final tenia el finançament per seguir, va preferir tornar a França perquè la situació de la ciència allà és “millor”. Per ella, que sap què és la mobilitat internacional, la diagnosi és clara: “Si la teva idea és tornar, has de saber que la teva situació serà precària”, raona.

Igual que l’Arnau, però, confessa que la porta de tornada sempre està oberta. Ara bé, té molt clar que actualment és impossible posar una data i que en cas de fer-ho ara tindria seriosos problemes per seguir treballant en l’àmbit científic. “Encara no he tingut cap oferta per tornar a Espanya que m’hagi motivat. Ho faria amb unes condicions de salari i de continuïtat mínimes. Malauradament, però, no veig que això hagi de passar en un futur pròxim”, admet obertament.

Testimonis anònims

El clientelisme i l’endogàmia és un altre dels mals que pateix la ciència a l’Estat. L’ARA també ha contactat amb un altre investigador que va passar per la Universitat de Barcelona i que actualment treballa a l’estranger. Prefereix mantenir la seva identitat en l’anonimat perquè, tot i que és titular d’una altra beca internacional, creu que donar la seva opinió en un article de denúncia podria aixecar susceptibilitats i limitar encara més les poques opcions que té de tornar algun dia a fer investigació allà on es va formar. Ell va haver de deixar enrere la seva parella i els seus fills -després d’haver viscut en diverses capitals europees- a l’espera de poder tornar a unir la família, allà on pogués. El 2007 va tornar, tot i que el seu salari es va reduir a la meitat, perquè pensava que les coses estaven canviant. “Ara no sé si m’agradaria tornar-ho a fer. Haurien de canviar massa coses, i això necessita temps i sensibilitat”, lamenta. Potser -insisteix- en realitat necessita massa temps.

L'

Més continguts de