Publicitat
Publicitat

Un estudi demostra que les males caigudes ajuden els nens a no tenir ansietat de grans

Àrees de joc infantil: massa segures?

Mentre els balancins, els tobogans massa alts i altres perills anaven desapareixent dels parcs de Nova York, Henry Stern va traçar una línia sobre la sorra; com a encarregat dels parcs de la ciutat en la dècada dels noranta, va aprovar un edicte relatiu a les estructures de ferro per grimpar pròximes a la casa on va néixer, al nord de Manhattan. "Em vaig fer gran a les torres per grimpar del Fort Tryon Park (Nova York) i mai no oblidaré com m'agradava pujar fins a dalt de tot -diu Stern-. No m'agradaria veure com expurguen aquesta àrea de joc. Vaig dir que, mentre jo fos el responsable de parcs de l'Ajuntament, aquelles torres continuarien on són".

En aquell moment, la seva filosofia semblava reaccionària, però avui dia és compartida per investigadors que posen en dubte la primacia del valor de la seguretat a les àrees de joc. Aquests crítics diuen que, fins i tot si els nens patissin menys lesions físiques (i les proves d'això no són gens clares), aquesta mena d'àrees de joc ultrasegures podrien impedir el desenvolupament emocional normal i provocar angoixes i pors en els infants que, al final, serien pitjors que trencar-se un os.

"Els nens necessiten afrontar riscos al parc, i superar-los -diu Ellen Sandseter, catedràtica de psicologia a l'Escola Superior de Pedagogia Reina Maud (Noruega)-. Crec que les estructures de ferro per grimpar i els tobogans alts van molt bé. Les àrees de joc són cada vegada més avorrides, i aquestes són algunes de les coses que encara poden proporcionar als nens experiències emocionants amb altures i amb velocitat".

Després d'observar els nens jugant a les àrees de jocs de Noruega, Anglaterra i Austràlia, Sandseter va identificar sis categories diferents de jocs de risc: explorar les altures, tenir experiències d'altes velocitats, manipular objectes perillosos, ser a prop d'elements perillosos (com ara l'aigua i el foc), practicar jocs de lluita i marxar lluny de la vigilància dels adults. El més habitual és enfilar-se a llocs elevats. "Els equipaments dissenyats per grimpar han de ser prou alts, si no, a la llarga seran avorrits", diu Sandseter.

Caigudes que protegeixen

"Els nens afronten les emocions i els riscos de manera gradual, molt pocs nens intentaran enfilar-se al punt més alt a la primera. El millor és deixar que trobin aquests desafiaments des de ben petits, i de mica en mica aprendran a dominar-los en la pràctica del joc durant els anys", explica Sandseter. De vegades, esclar, el seu domini falla, i les caigudes són la manera més habitual de prendre mal en una àrea de joc. Però aquestes caigudes quasi mai no provoquen seqüeles permanents, ni físiques ni emocionals. Tot i que alguns psicòlegs (i molts pares) temien que un nen, en patir una caiguda greu, pogués desenvolupar una por a les altures, hi ha estudis que demostren el contrari. Exposant-se gradualment als perills de l'àrea de joc, els nens utilitzen les mateixes tècniques d'habituació que han desenvolupat els terapeutes per ajudar els adults a sobreposar-se a les fòbies, segons Sandseter i un col·lega psicòleg de la universitat noruega.

"Els jocs de risc són un reflex fidel de les teràpies cognitivoconductuals", escriuen a la revista Evolutionary Psychology . I conclouen que aquest "efecte antifòbia" ajuda a explicar evolutivament el gust infantil per les situacions emocionants. Atès que l'entusiasme juvenil per explorar les altures no sembla un comportament adaptatiu: ¿per què la selecció natural ha afavorit els nens que s'exposen a un perill de mort abans de tenir l'oportunitat de reproduir-se? Sembla que els perills són superats pels beneficis de dominar la por i de desenvolupar la capacitat de control. "Paradoxalment -diuen aquests psicòlegs-, creiem que la nostra por que els nens prenguin mal i tinguin lesions, que generalment no són greus, pot donar com a resultat uns nens més proclius a la por".

Jocs adaptats

Reduir l'altura dels diversos elements de les àrees de joc pot ajudar els infants més petits, però pot provocar conseqüències inesperades en els més grans. Quan ja no són tan petits, els nens no tenen estímuls per practicar exercicis saludables a les àrees de joc, ja que han estat dissenyades amb els paràmetres de seguretat dels més petits. Per tant, és probable que vagin a jugar a llocs més perillosos, o que simplement deixin de jugar.

"Jo crec que les superfícies segures són una benedicció -ha dit Adrian Benepe, l'actual responsable de parcs de la ciutat de Nova York-. Suposo que els pares que es troben commocions i ossos trencats també volen que les àrees de joc siguin cada vegada més segures".

Potser és cert que les superfícies tancades i ultrasegures dels vuitanta i els noranta van ser una reacció exagerada, ha explicat Benepe, però últimament hi ha hagut alternatives més creatives. Tanmateix, com seguia descobrint una nova generació, de vegades no hi ha res com ser a 3 m d'altura. El terra era pavimentat amb un material sintètic tou; però les torres de ferro de la infantesa de Stern encara hi eren. Era el lloc cap a on es dirigien molts nens, incloent-n'hi alguns que mai no n'havien vist cap.

Més continguts de