Publicitat
Publicitat

BERLINALE

Wenders homenatja Pina Bausch i Herzog cerca els fantasmes del passat

Autors tridimensionals

El festival de cinema de Berlín va donar ahir el tret de sortida oficial que assenyala una nova etapa en la breu història del cinema digital en tres dimensions. El documental de Wim Wenders Pina i el de Werner Herzog Cave of forgotten dreams inauguren pràcticament un nou gènere, el del 3D d'autor. Ara bé, ha importat el cinema d'art i assaig la mateixa estratègia de bona part del cinema comercial? És el 3D en aquests films un esquer per augmentar els beneficis i evitar la pirateria? Jutjant tan sols aquestes dues cintes caldria concloure que no, que en mans dels dos directors la tècnica està al servei de la mirada de l'autor, i no a la inversa.

Wenders confessava ahir que feia molts anys que volia fer una pel·lícula amb Pina Bausch, la conegudíssima creadora de la dansa teatre, però que no va saber com fer-ho fins que va trobar la clau després de veure U2 3D -el concert de la banda irlandesa rodat en tres dimensions-. Director i coreògrafa van començar a preparar la pel·lícula però, dos dies abans d'engegar les primeres proves de càmera, Pina Bausch va morir. En un primer moment el projecte es va suspendre, però Wenders explica que l'empremta de Bausch era tan forta entre els membres del Tanztheater Wuppertal, la seva companyia, que van decidir portar a terme el film, deixant que "els ballarins de la Pina es convertissin en la seva veu".

Pina , la pel·lícula, es nodreix de diferents espectacles de Bausch que Wenders filma amb elegància i respecte (potser massa), deixant-se portar per la coreografia i entrellaçant les diferents obres amb material d'arxiu de Pina Bausch, breus apunts dels ballarins i petites digressions en forma de solos amb què la dansa surt del teatre per envair els carrers de Wuppertal, la ciutat en què la coreògrafa va treballar amb la companyia durant quaranta anys. Aquests breus moments de llibertat són els més cinematogràfics d'una pel·lícula que es ressent una mica de la submissió absoluta del cinema a un altre mitjà -una rendició comprensible en el context d'un homenatge- però que deixa una col·lecció d'imatges bellíssimes que demostren, com diu Wenders, que el 3D "sembla pensat per enregistrar la dansa" i que brillen sobretot quan el director s'atreveix a posar la càmera enmig de l'espectacle i fer-la moure com un ballarí més.

L'emoció dins una cova
I a l'extrem oposat de la sofisticació plàstica de Pina trobem Cave of forgotten dreams , el documental en què Werner Herzog explora gràcies a un permís especial del govern francès les coves de Chauvet, on es conserven les pintures rupestres més antigues conegudes. Herzog, que no ha pogut venir al festival perquè està preparant un nou film als Estats Units, va haver d'assumir molts condicionants per rodar dins les coves: equips tècnics mínims, temps de rodatge limitat i mobilitat reduïda a una petita part de les coves. A priori es tracta d'un documental sense conflicte dramàtic, tan sols un registre audiovisual del l'art prehistòric.

Però Herzog aconsegueix traslladar a l'espectador l'emoció d'estar dins la cova, la fascinació i el misteri de contemplar uns dibuixos que ens connecten amb éssers humans de fa 34.000 anys. Són imatges d'animals salvatges que travessen el temps intactes i que gràcies al 3D podem veure en una dimensió espacial, apreciant l'ús que els pintors feien de les parts còncaves i convexes de la roca per donar volum a les figures. La naturalesa testimonial del documental fa que no estigui a l'alçada d'altres cintes de Herzog, però la seva mirada, la veu del director -que ens acompanya al llarg del metratge- i les seves estranyes associacions fan de la pel·lícula una obra tan personal com qualsevol altra del director de Fitzcarraldo .

Els programadors de la Berlinale van voler completar el monogràfic 3D en la secció oficial i van incloure en la competició d'ahir el nou film d'animació de Michel Ocelot, l'autor del popular Kirikú i la bruixa .

Les contes de la nuit és un recull de contes tradicionals ambientats a diferents parts del món que a la pel·lícula recreen un nen i dos tècnics en un vell cinema. Les tres dimensions no fan altra cosa que afegir una certa profunditat al fons. Les històries tenen màgia, però a mesura que la cinta avança i es repeteix una vegada i una altra un esquema narratiu -la puresa sempre triomfa sobre la maldat i la superstició- es va desfent l'encant de la proposta.

Més continguts de