ENTREVISTA
Societat 22/05/2017

Bàrbara Julbe: “Quan se’t mor un pare o una mare la gent et fa més costat i sap què dir-te”

La periodista Bàrbara Julbe recorre a la ficció per trencar el silenci social que envolta la mort gestacional

Lara Bonilla
4 min
Banyoles, la seva ciutat natal, i Mallorca, on té família, han servit d’inspiració a Bàrbara Julbe per a la seva primera novel·la.

BarcelonaL’ametller és un arbre que floreix a l’hivern. Quan el paisatge sembla mort, l’ametller et regala la seva flor. La força de l’ametller és també la de la periodista banyolina Bàrbara Julbe, que debuta amb la novel·la On em portin els ametllers (Gregal). Hi relata la història de superació de la Ivet, que, com la mateixa autora, perd un fill als cinc mesos i mig de gestació.

Per què vas decidir explicar-ho a través d’una novel·la?

Quan vaig sortir de l’hospital vaig tornar a casa amb una sensació de buidor i de confusió, i vaig pensar que havia de fer alguna cosa amb tot allò. Vaig començar a buscar dades però em vaig sentir incòmoda remenant xifres tan fredes en un tema que em tocava molt endins. Vaig trobar la manera reprenent una història novel·lada que tenia mig escrita i vaig decidir donar-hi forma amb una protagonista que es queda embarassada i perd la criatura, una experiència que a mi m’havia passat i que la literatura em permetia adornar deixant-m’hi anar. I em vaig sentir molt còmoda perquè curava.

Escriure ha sigut terapèutic?

Sí, l’escriptura m’ha acompanyat i m’ha ajudat a ordenar i digerir els pensaments i vaig pensar que també podia ajudar altres persones que passessin per una experiència similar perquè no hi ha referents. Volia crear una protagonista forta que encara que li passi això fa un procés interior per reconnectar-se amb ella mateixa. El dolor, la ràbia i la tristesa són el primer que sents i ho has de passar perquè forma part d’un procés de dol, però la culminació ha sigut d’agraïment absolut perquè gràcies a això jo m’he reconstruït. Ara soc més forta i més valenta.

Per què costa tant parlar de la mort d’un nadó durant l’embaràs?

És un tabú. Perquè és la mort i perquè és la mort d’un nadó. És un dol que no està expressat públicament i no està reconegut socialment. Fa la sensació que si se’t mor un pare o una mare la gent et fa més costat i sap què dir-te. Quan se’t mor un nadó la gent no sap què dir i bonament et diu frases com “Sort que no el coneixies”, “Ets jove i ja en tindràs un altre”... Ho fan per minimitzar-ho i treure importància a la teva pèrdua quan el que tu vols, precisament, és parlar-ne, que se’t reconegui aquest fill, que ho és des del moment en què te l’imagines. No és més fill com més setmanes de gestació tingui, és la il·lusió que poses en aquest nou projecte.

Fins i tot es reprimeix la tristesa.

I és bo expressar la tristesa, després ja vindrà l’acceptació, però sembla que la societat no et dona temps per fer el dol d’un fill que estaves gestant, i es necessita temps, perquè a nivell físic i emocional és un rebombori. I és important que els primers passos del dol es facin bé. I com? A través d’uns protocols, perquè avui dia no hi ha un protocol estandarditzat, cada hospital l’adapta a la seva manera. El protocol és bàsicament deixar que els pares facin el que volen i senten. Que la llevadora et faci costat i que et pregunti si vols veure el nadó, si vols el braçalet, si vols que li facin fotos, si te’l vols endur, si vols que li facin la necròpsia... Si el que volies és veure el teu fill i ho has pogut fer i acomiadar-te, és un moment que després guardes com un tresor. Anys enrere se sedava la mare, li treien el fill i ella no sabia ni què havia passat. Si respecten el que vols és més fàcil tancar la ferida.

El capítol del comiat és cru però molt emotiu.

Em van preguntar per què l’havia escrit i vaig respondre que l’allunyament físic del fill que portava dins em va deixar tan buida que el vaig escriure per acostar-m’hi, per tenir-lo a prop. L’única manera d’acostar-m’hi era dient-li que l’estimava i que segueix sent el meu fill.

També reclames la possibilitat d’inscripció al registre.

Si tenen menys de 180 dies de gestació no es poden inscriure. Nosaltres, com que era anterior, no ho vam fer. Però tampoc és un registre fàcil, no té validesa legal i no el pots inscriure amb nom i cognoms. I reconèixer amb nom i cognoms el teu fill és una manera de demostrar a la societat que el teu fill existeix.

Què té de tu la Ivet?

Ha sigut un joc molt bonic perquè creava un personatge que també era una mica jo, i mai sé si ella m’ajudava a mi a ser forta o jo a ella. Evidentment hi ha coses fictícies, però les fases per les quals ella passa són les que jo vaig passar. I a mi em va anar molt bé fer llargues passejades per la natura, connectar-me amb els ametllers i amarar-me d’aquesta pau que em transmetia la natura.

Però no volies quedar-te només amb la història de la pèrdua.

No, volia explicar alguna història més al llibre. I per això vaig pensar que seria bo que la Ivet estigués lligada a una altra dona, la seva àvia. I vaig recórrer a records d’infantesa, com la botiga de queviures on vaig créixer. I vaig estirar el fil de l’àvia fins a la Guerra Civil. Em vaig documentar per saber com era la Banyoles de la Guerra Civil i vaig entrevistar un home de 96 anys que em va explicar de primera mà com era batallar al front. Quan m’ho explicava, plorava. I en acabar em va abraçar i em va dir: “Gràcies per escoltar-me”. Ell, com jo, també necessitava parlar de les vivències que portava dins. I volia també destacar la saviesa de la gent gran, val la pena escoltar-los. Se n’aprèn molt.

stats