Societat 04/05/2016

Biel Capllonch: “La gent s’acomoda massa si només li dónes respostes”

Fotògraf Transgressió Biel Capllonch sap provocar amb les seves fotografies. Ell diu que el que de veritat li agrada és fer que l’espectador pensi. Aquest mallorquí resident a Barcelona té una manera molt singular d’entendre i desenvolupar la fotografia publicitària

Cristina Ros
4 min
Biel Capllonch, que trobem al Festival Formentera Fotogràfica,  és “la ment executora” de les imatges del Sonar des del 1999.

El trobem a la petita de les Pitiüses, com a ponent del Festival Formentera Fotogràfica, que va tenir lloc entre el 28 d’abril i l’1 de maig. Biel Capllonch (Palma, 1964) no transita pels llocs comuns i mostra un caràcter transgressor en cadascuna de les fotografies. El seu nom està unit des del 1999 a la imatge anual que ofereix el Sónar, en unes campanyes promocionals esperades per sorprenents. Ell s’encarrega d’aclarir que n’és “la ment executora”. “La ment pensant del Sónar és el Sergi Caballero”, afegeix. Reconegut com a fotògraf publicitari, ha fet campanyes per al Banc de Sabadell, Camper, Sybilla, la Universitat de Barcelona, Damm, Vueling i Vodafone, en un llistat interminable de marques. Des de Barcelona, on viu des que va deixar Mallorca per estudiar belles arts, Biel Capllonch es mou arreu del món amb la càmera, però sobretot amb les idees. Dispara poc, assegura.

T’hem sentit dir que la idea és fonamental en el procés de creació d’una fotografia.

Les idees, per a mi almenys, són el 90% d’una fotografia. Parlo, esclar, de la metodologia creativa, i el problema és dur-les a bon port. Quan tens una idea, una bona idea, ja t’ho faràs com sigui per materialitzar-la. De tota manera, el moment inspiracional requereix que el fixis i que el desenvolupis, perquè moltes de les idees ens fugen.

¿Les idees per a una foto no es troben a l’exterior? ¿Què hi ha de l’instant decisiu?

Jo no treballo amb l’instant decisiu, no em funciona. Tampoc l’hem de mitificar massa: aquell moment decisiu moltes vegades era provocat. I si per a mi les idees són tan importants és perquè cadascuna de les fotografies que faig en bona mesura sorgeixen del meu interior, d’aquí que, tot i la varietat de les fotos que fas, et singularitzes perquè es repeteixen uns certs patrons. Supòs que és el reflex de les meves obsessions.

¿Podríem dir que és la teva manera de mirar la realitat?

La manera de mirar la fotografia és sempre la de l’espectador. Una altra cosa és la idea o la imatge que tu vulguis transmetre. Agafem qualsevol imatge icònica, el bessó és la idea, la resta és una mena d’embolcall. Si canvies el fons, la imatge central no canvia gaire i, en tot cas, aquest embolcall és una elecció que pots prendre en l’últim moment de l’edició de la foto. Per a mi no passen de ser qüestions formals que decideixo en un llarg procés d’edició.

Faré d’advocada del diable, potser només són ganes de provocar... ¿Què queda de fotografia a una imatge quan és pura construcció?

Crec que avui ja ningú pensa que una foto només respon a una realitat. És una discussió que ja hi havia en temps dels pictorialistes del XIX, que emulaven la pintura. La fotografia és com una pintura, que no deixa de ser-ho perquè la treballis tantes vegades com vulguis. I això que vaig molt amb compte perquè no vull que el tractament final de la imatge es vegi artificial. Ara bé, si el sol i la lluna no estan junts al cel i jo els hi vull, els hi poso.

¿Et consideres un fotògraf transgressor, com et defineixen sovint?

Potser sí, però també amb això has de saber agafar el punt. La transgressió fàcil avorreix, s’ha de ser fi i no passar-te de rosca. Si tens la transgressió com a objectiu, hi ha moltes possibilitats que vulguis fer una volta de cargol més i et passis. El que m’interessa és que les neurones de l’espectador comencin a xocar entre elles. Prefereixo provocar que pensin que no pas que la contemplació d’una fotografia els alliberi.

Així i tot, si repassem les fotografies que promouen cada any el Sónar i la majoria dels teus treballs, ¿podríem dir que hi ha una intenció d’ épater les bourgeois?

Em fa gràcia, no ho havia pensat, però potser sí que tenen un punt. De tota manera, avui ningú no s’escandalitza i, insisteixo, sempre intent no fer una imatge buida. Per ventura no s’entén la foto, moltes vegades tampoc jo l’entenc, i això no només no em preocupa, sinó que m’agrada. Vull que l’espectador es qüestioni coses, provocar interrogants. La gent s’acomoda massa si només li dónes respostes.

També els teus reportatges de moda poden ser molt críptics. Com definiries el teu concepte de moda?

M’interessa la moda perquè pots crear uns personatges i unes imatges. Em permet experimentar i potenciar l’aspecte cinematogràfic, que és el que de veritat m’agrada. I com en la resta de la fotografia, dono prevalença a la imatge més que a la roba. Crec més efectiu que es fixin en la foto perquè els crida l’atenció i que després es demanin què porta el model. Quan començava m’atreien molt les fotos de moda de Manel Esclusa: podien estar mogudes, podia no veure’s bé el vestit, no semblava que la model li interessés gaire, però no les oblidaves.

Vas tenir un llarg aprenentatge. Quina importància hi dónes?

Vaig estar 10 anys aprenent, fent bodegons i tota mena de feines. És essencial. Qualsevol gremi t’exigeix un ofici. També per fer fotografia.

Amb una bona càmera?

La fotografia és a l’ull de qui la fa. En el nostre món, sobretot entre els que comencen, hi ha massa càmera cara i molt cap barat. És molt millor tenir un bon cap.

stats