Boban Minic: "Volia lluitar per Sarajevo i vaig decidir fer-ho amb la meva veu"

Durant gairebé mil dies seguits de guerra i setge, Boban Minic va ser la veu de Ràdio Sarajevo. Només va deixar la lluita darrere el micròfon quan va perdre la veu, la seva única arma. El 1994 l'Escala el va acollir amb tota la força de les casualitats: des d'aleshores viu a la urbanització Muntanya Blanca, el mateix nom del cim que separava la seva assetjada ciutat natal de la llibertat.

Com va afectar la guerra la teva feina com a periodista?

Des del primer dia vaig decidir continuar treballant, no vaig dubtar sobre si deixar la feina, com alguns dels meus amics. Ens estaven atacant i havíem de defensar-nos. La meva resistència no va néixer d'un sentiment patriòtic, sinó de veure la meva ciutat atacada. No podia lluitar amb un fusell però sí amb la paraula.

I com ho feies?

Intentava donar confiança als oients, obrir les finestres. No és un objectiu fàcil quan en un sol dia cauen 5.000 bombes de tota mena. Sarajevo estava assetjada, aclaparada i depressiva i jo intentava consolar. Un programa el vaig dedicar a parlar de com seria Sarajevo al cap de deu anys, perquè la gent somiés. Es jugaven la vida per trucar-me i participar, anaven als punts on hi havia telèfons saltant-se el toc de queda.

També vas adaptar el programa a les necessitats dels ciutadans.

Trucava a nutricionistes perquè expliquessin com sobreviure a la gana amb tant poc menjar. També a psicòlegs per parlar sobre com superar la pèrdua d'un ésser estimat. I sovint dèiem en quins punts es repartiria ajuda humanitària. El més escoltat era una part que es deia Els llaços perduts , en què intentàvem reconnectar famílies separades. La informació ens la donaven radioaficionats d'arreu i ens escoltaven refugiats des del Japó, des d'Alemanya...

T'amenaçaven per la teva tasca?

El meu nom era en una llista de periodistes que "havien de pagar com fos la seva traïció". Vaig patir per la meva família, perquè per fugir van passar per trenta controls de policia amb el meu cognom. Però el que més em va amenaçar no va ser la professió, sinó la procedència. En un control un policia croat va desenfundar la pistola quan va saber que era fill d'un matrimoni mixt. "Vosaltres sou els pitjors", em va dir. Creia que ho érem perquè trenquem la seva idea que no podem conviure junts.

Com vas aguantar tants dies?

Sense pensar gaire. Ni en el futur ni en el passat. Si comences a pensar en el que has perdut, t'enfonses. Vaig entrar a la guerra amb un nen de tres anys i un a punt de néixer. Així que havia de tirar endavant.

No et vas plantejar de marxar?

Em sentia compromès. No volia fer com els que marxaven per no tornar. La meva família va refugiar-se a Catalunya i els anava a veure de tant en tant, però era molt dur tornar. El meu fill m'agafava i no em deixava anar, amb una expressió a la cara que no oblidaré mai.

I vas seguir tornant a Sarajevo fins que vas perdre la veu.

Sí, després de tres anys parlant tantes hores diàries en un edifici sense aire ni calefacció. A l'estiu arribàvem als trenta graus, i a l'hivern als vint sota zero. No teníem aigua, les cordes vocals patien i va arribar el moment que només podia xiuxiuejar. Havia de deixar de parlar si no volia perdre la veu. Vaig fugir amb l'ajuda de dos periodistes catalans.

De Sarajevo a l'Empordà...

Sí. I potser m'enganyo, però aquí hi he trobat tot el que vaig perdre: l'Escala té gairebé tants habitants com persones van morir a Sarajevo. La rebuda va ser extraordinària. Coneguts meus van refugiar-se a l'Europa Central i tot se'ls comunicava per correu. Passaven dies sense que ningú truqués a la porta i aquí això és impensable! De vegades a les 12 de la nit venien els veïns, portaven menjar i beure i estàvem desperts fins a les 6 del matí. Els meus fills ja són catalans de soca-rel.

Has tornat a Bòsnia?

Vaig tardar molt a tornar-hi. La primera vegada no vaig sortir en 24 hores de l'habitació. Per a la resta de la gent havien passat els anys però per a mi tot estava congelat. Només de veure la muntanya des d'on ens disparaven em paralitzava, i sortir al carrer era recordar els punts on els franctiradors havien mort coneguts meus. Només ara, després d'haver-ho abocat tot al llibre, he pogut disfrutar com mai de Sarajevo.

Com vas viure la implicació catalana en el teu país?

En Catalunya vam tenir un aliat que no vam tenir en Espanya. Va ser una gran sort que els catalans se solidaritzessin com ho van fer amb Bòsnia. La visita de Pasqual Maragall a Sarajevo quan era alcalde va marcar un canvi, quan va anar a la Moncloa i va explicar-los el que havia vist. No oblidarem mai que Barcelona va proclamar Sarajevo el seu districte número onze.

Com veus la situació a Bòsnia?

La vida a Iugoslàvia era molt bona. Després de tant temps, tants nacionalismes i religions, molts diuen que abans vivien millor. Bòsnia està en un túnel sense sortida. Té les fronteres més velles d'Europa i és l'últim a la cua per entrar a la UE. Persegueixen els criminals de guerra, però ja és tard per fer una catarsi molt necessària.