Obrir una vetllada de música cambra amb dos lieder poc coneguts de Franz Lachner per a soprano, clarinet i piano suposa tota una declaració de principis, demostra una inquietud per anar més enllà del suat repertori habitual. Això és el que va fer el trio format per la soprano alemanya Juliane Banse, la clarinetista Sabine Meyer -la seva compatriota- i el pianista serbi Aleksandar Madzar, en la cita cambrística de dimarts al Petit Palau, en el marc de la temporada de cambra de Palau 100. En un programa nou i ben planificat el trio va combinar amb encert lieder per a veu i piano, peces per a clarinet i piano i lieder que incorporaven el clarinet per enriquir el diàleg amb el cant. Aquests últims són autèntiques rareses en els nostres auditoris.
Juliane Banse és una cantant prou coneguda pels melòmans catalans gràcies a la seva estreta i continuada relació artística amb la Schubertíada de Vilabertran, lloc de peregrinació per als devots del lied que any rere any presenta els millors liederistes i cambristes del planeta. Banse és una de les millors liederistes del panorama internacional, sense cap mena de dubte. La seva veu, d'atractiu color líric, ha guanyat cos en el centre i també pes en els greus i s'ha tornat més carnosa, una mica més tibant en els aguts, però amb més accents dramàtics. Aquesta calidesa i intensitat expressiva més gran va donar uns fruits superbs en el cicle Amor i vida d'una dona, op,. 42 , de Robert Schumann, i en els Cinc lieder sobre textos de Johann Mayrhofen , de Franz Schubert. Banse, que curiosament és la segona vegada que actua a Barcelona estant en un avançat estat de gestació, va portar el pes del recital sense deixar de compartir protagonisme amb Sabine Meyer i Aleksandar Madzar en les cançons de Franz Lachner i, de manera molt especial, en els delicats Sis lieder alemanys, op. 103 , de Louis Spohr.
La clarinetista Sabine Meyer arrossega la fama d'haver estat la solista que Karajan va voler imposar a la Filharmònica de Berlín a la dècada dels vuitanta i que va abandonar l'orquestra després d'un sonat enfrontament del cèlebre director amb els músics. Des d'aleshores es manté en l'elit concertant. El seu so és potent, ric i penetrant -ho va demostrar amb Peixos de fantasia, op. 73 , de Schumann- però també té un punt agressiu, cosa que dificulta l'equilibri en la veu.
Després d'escalfar motors, el trio va fer meravelles en les cançons de Spohr i en el genial lied schubertià amb ànima d'escena operística que és Der Hirt auf dem Felsen. D. 965, op. post. 129 ( El pastor damunt les roques ), tot i que en aquest últim lied van passar algunes dificultats per l'extrem virtuosisme de la peça. La vetllada, molt satisfactòria, també va permetre al públic del Palau calibrar la qualitat i el sentit cambrístic d'Aleksandar Madzar, pianista de so bell i gran musicalitat.
