Si un imaginatiu empresari del món de l'espectacle guarda el desig de rellançar el decaigut gènere de les varietats seria molt recomanable que acudís a una funció d' Octopus , la producció amb què Philippe Decouflé ha tornat al TNC, un altre cop acompanyat per la remor de l'èxit. Unes variétés imaginatives, exquisidament populars, tocades per un suau erotisme i una intel·lectual ambigüitat de gènere, amb delicades relacions entre l'alta tecnologia i el cos coreografiat, amb homenatges sofisticats a l'art minoritari i el majoritari del segle XX. I amb música eclèctica en directe. Una banda sonora en què hi cap el rock, la chanson , el folklore cajun, la desconstrucció del Ravel més obsessiu, les etèries tessitures dels castrati i del nou romanticisme d'Antony and the Johnsons, el toc retro de Rufus Wainwright o el pop francès més refinat.
Com tot cabaret, té l'avantatge que si un número no agrada o cansa sempre queda l'esperança que el següent compensi el parèntesi de la decepció. A Octopus, si l'espectador considera esgotat l'efecte sorpresa d'una pantalla que recull l'abstracció d'unes cordes tibades pels ballarins i els seus cossos -en una recreació artística del bondage japonès conegut com shibaru -, només ha d'esperar que comenci el següent número i divertir-se per la inspiració dadà del fragment titulat Shiva . El metatext d'una metafèmina, una deessa multitentacular que perfectament podria haver-se presentat al Cabaret Voltaire.
Després vindrà més corda digital o un duo o un solo d'ortodòxia coreogràfica contemporània d'alt nivell. Moments per recordar que Decouflé és també un coreògraf precís que introdueix noves possibilitats i imatges sense renunciar a la complicitat amb el públic. Desmembrar i fragmentar el cos, descodificar la dansa i al mateix temps divertir i entretenir.
Un calaix de sastre que fa art amb el conegut "passin i vegin". Un espectacle en què es passegen Otel·lo i Desdèmona amb els cossos nus; Marcel Duchamp i el seu alter ego , Rrose Sélavy; Elsa Schiaparelli i el seu barret sabata, preàmbul d'una genial passarel·la amb Naomi Campbell calçant un 44 de peu. I falta el gran número final, l'apoteosi, imprescindible en qualsevol variété amb classe. "Senyores i senyors, per primera vegada junts en un escenari, Busby Berkeley i Maurice Béjart". En un mateix i espectacular número la geometria cinematogràfica d' Escola de sirenes i el cercle d'energia física del Bolero de Ravel. Lluentons en blanc i negre i l'atlètica concepció de la dansa de Béjart, una inspiració que secretament recorre tot Octopus , sobretot la merla Ballet for Life que Béjart va dedicar a Freddy Mercury i Jorge Donn.
