Publicitat
Publicitat

Benvolgut senyor director

M' adreço a vostè en relació a la foto que apareix a la pàgina dos del seu diari, en la qual es veu la finestra blindada d'un furgó policial i, a dins, la silueta d'un puny que s'alça i mostra només el dit del mig estès. El gest és conegut i es tradueix, segons els barris, per "puja aquí i balla" o el molt més explícit "vés a prendre pel cul". Però, en aquest cas, no expressa cap imperatiu dansaire o sodomita. I sé de què parlo, perquè el puny en qüestió és el meu.

No s'espanti. Ni pretenc cobrar drets d'imatge, ni queixar-me del fotògraf, que, d'altra banda, difícilment podria justificar-se argüint que jo era en un espai públic. Li ben asseguro que, si hagués pogut triar, qualsevol altre lloc m'hauria abellit més. Perdoni que m'extraviï, tinc poques coses a fer en aquesta cel·la i escriure m'esbargeix o, si més no, m'entreté l'espera. El que vull és aportar la informació necessària per desmentir el peu de foto que acompanyava aquella imatge del meu exabrupte gestual. "Contra tot. Els joves han saquejat botigues com a forma de protesta per la manca d'oportunitats que els ofereix el sistema". Els conscienciats lectors del Herald es deuen haver quedat tranquils amb aquesta explicació i deuen haver prosseguit el seu benestant ritual de sucar la magdalena al cafè amb llet matinal. Jo no sé si això que el seu redactor anomena "els joves" (segur que existeixen, "els joves", com a grup?) han actuat amb tanta consciència de classe com insinua. Diria que no, però se me'n fot. El que sí que sé és que jo no estava protestant "per la manca d'oportunitats que m'ofereix el sistema".

A risc que deixi de llegir aquesta carta ara mateix -no diguem ja publicar-la- li diré que quan vaig veure els seus fotògrafs apilats contra la furgoneta el que vaig voler indicar amb aquell gest és que m'havia sortit amb la meva. Havia aconseguit arrabassar un iPhone d'una botiga de Camden a la qual havien esberlat els vidres. No em molesto a negar-ho perquè les càmeres de seguretat em tenen ben retratat. A mi que no m'agrada que em facin fotos, i miri: dos cops en un dia. L'iPhone, per cert, està sa i estalvi, a casa meva. (Mick, si llegeixes això: perquè està sa i estalvi a casa, oi?).

Per cert, l'iPhone no el faré servir per escoltar ni els Sex Pistols ni els The Clash que tant citen els seus articles els darrers dies: aquests són els grups que escolten els seus lectors per intentar creure que, trenta anys enrere, van formar part de la revolució. De quina revolució, és un misteri. Que jo recordi, vam patir empatx de Thatcher fins al 1990 i tot plegat per seguir votant tories fins al 1997 amb el tòtil de John Major. (I quan vam votar Labour, va ser per coronar Tony Blair, un voltor liberal que s'amagava sota el seu somriure encantador). Ui, sí, els Sex Pistols: ¿aquest és el grup del paio que fa un parell d'anys anunciava mantega a la televisió, oi?

A la meva llista de reproducció hi posaré Professor Green, Wiley, Lethal Bizzle... Rapers que només apareixen al seu diari en articles d'opinió que s'exclamen de la música d'avui. Columnes irades que signen sociòlegs i altres setciències i que alerten del perill d'aquestes cançons tan pernicioses. És com si els veiés: paios d'Oxbridge que els diumenges queden amb els amics per fer una barbacoa i lluir una samarreta destenyida dels Ramones.

Em recentro, disculpi. L'únic que volia amb aquesta carta és deixar clar que jo no reivindicava res, més enllà del goig d'haver-me pogut endur un iPhone de franc. Al costat tenia un paio, jamaicà, que carregava una televisió de plasma. Me'l mirava i era incapaç de sentir una mínima empatia per ell, i encara menys comprendre els seus motius. Més enllà, s'entén, de voler una televisió de plasma. D'altra banda, tampoc crec que se'm pugui esbandir penjant-me l'etiqueta de delinqüent comú. No havia robat mai res; no crec que ho torni a fer, massa enrenou. Haurà de decidir vostè -o els seus lectors, si em publica la carta- quin clixé és el que m'escau millor.

Per cert, ¿s'ha fixat en el detall del rètol de prohibit fumar? És mentida: s'hi pot fumar tranquil·lament. Això és el que estava fent amb la boca i amb l'altra mà, la que no surt a la foto.

Més continguts de